El poder

02.01.2017 | 10:34

Assistim a una lluita de poder en l´àmbit de l´esquerra. Venim de viure una exposició gairebé forense amb el conflicte del PSOE. Qui manava de fet i qui era capaç de desencavalcar a qui manava de fet. Va ser exemplar –on line–, mai no havíem vist una cosa semblant. Veure com funcionava aquesta mena d´organització sectària. Dogmàtica, severa i elàstica. Divertit veure-ho. Qui dominava el poder dels anomenats «barons» –qui eren?– i el pes de la vella guàrdia. El poder de les mòmies. On eren els joves? Una ascendència de «faraons» sorgida de la «transición» –antics i resclosits. Tothom firme. Relat universal replè de llocs comuns i construït a còpia de mentides que, encara funciona. La lluita pel poder al PSOE va ser una qüestió retransmesa en directe, com si veiéssim la matança del porc, en aquest cas un cop era mort, ell no era conscient que moriria, ningú no en va voler aprofitar res. Va sortir del garatge. Obscur i avergonyit. Vam sentir a parlar de comitès federals, de comissions i de ves a saber què. L´interessant va ser veure i entendre una qüestió amagada, com funcionava un partit d´esquerres espanyol. Va ser agraït descobrir-ne les entranyes i veure qui segueix el discurs oficial i qui no. Sempre recordaré en Manuel Vàzquez Montalban, comunista lliure i escriptor humanista i antisistema de categoria. M´emprenyava l´ordre socialista de la vella època. Territoris estancs. No es podia discrepar. El partit era de ferro i qui es saltava normes se´l castigava. Poc i «amigos para siempre». Van matar el porc, havia travessat la feble línia vemella del l´orde militar, perquè s´havia acostat als catalans a l´hora de pensar en un govern d´esquerres i després d´això el van tirar a la bassa essencial: la unitat d´Espanya. Inqüestionable. Els catalans som bèsties que correm al·lucinades al bosc de la dreta i entre les bardisses dels ajuntaments. Així, un cop mort l´infidel, el PSOE es va sentir tranquil a l´hora de pasturar al bosc de la dreta i anar a caçar bolets. Hi ha senglars feliços i porquigossos que juguen a fer veure que no se´ls veu –la clàssica «gallinita ciega» del PSC que dona voltes –bèsties que defensen ser d´esquerres– la unitat d´Espanya l´ha assumit el PSC federal. Viuen en una zona confortable i esperen recuperar els vots que han perdut sent tant de dretes. I no els fa vergonya. Mentrestant el poder real, el de veritat, no s´atura i segueix la dinàmica de detenir insubmisos catalans –algú recorda el Mili KK i la insubmissió en contra de l´exèrcit?– als que se´ls porta a l´Audiència Nacional, a Madrid com si fossin terroristes. Repressió en contra d´ideologia. El poder no està despistat, el poder vol doblegar l´espinada a qui pensa diferent –és militar–: tothom que estripi un retrat del Rei és un possible delinqüent. El poder polític dubta perquè des d´Europa li han tocat el costró –no es pot portar a una presidenta d´un parlament a la banqueta d´un jutjat i ara vol fer veure que és dialogant. El millor que se´ls ha acudit es enviar la Soraya Saénz de Santamaria per xerrar amb la colònia i el primer que li passa pel cap es quedar amb l´Iceta, un igual.

Mentrestant el fet inqüestionable és que a Catalunya guanya la idea de república –els espanyols ni la somien–, i que la vida va endavant. Ara estem guaitant la lluita de les bèsties de Podem a Espanya i la baralla post-socialdemocràcia endegada pels sobreviguts de la revolució del dos-mil onze que defensen guanyar el poder a les Cortes Españolas. A Catalunya es defensa la república. A l´Espanya de Podem hi veig mascles alfa on fire en la tundra i la turbamulta de la meseta podemita. S´ha vist mai que un senglar s´endugui un gat a l´aigua?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema