Deia Shaw, fos quin fos, que un periodista és la persona incapaç de distingir entre un accident de cotxe i la fi de la civilització. Tot i la temptació apocalíptica, costa subestimar la importància d´un any sencer sense Govern, en un país on els manuals reclamen mà dura atesa la seva tendència a l´anarquia de dretes o fins i tot d´esquerres. Amb el retrovisor, l´interregne de 2016 hagués resultat inimaginable. Especialment, ningú no hauria estat capaç d´imaginar la pau absoluta que es va ensenyorir del carrer i els mercats sense necessitat de ministres. Ajuda la figura d´un president del Govern de qui costa decidir quan es troba en funcions o només en vacances.

Amb la voladura del bipartidisme i la volatilització del vot, els espanyols s´han sumat a una tendència planetària. Sense necessitat de confondre un incident de trànsit amb la fi dels temps, alguna cosa succeeix en un planeta que respira alleujat quan la ultradreta obté el 46 per cent dels sufragis, cas d´Àustria. Hauria de ser notícia que Donald Trump s´imposés a Hillary Clinton en un sol Estat, o que aconseguís el 30 per cent del vot al conjunt del país. Doncs bé, el magnat de la telerealitat s´ha convertit en el president dels Estats Units. Els exemples successius de Colòmbia, Regne Unit, Itàlia, les eleccions regionals d´Alemanya o les primàries conservadores de França rematen el mapa del desconcert.

Els votants s´expressen sistemàticament contra la voluntat dominant dels seus governs. Es ressalta que quinze milions de britànics preferien seguir a Europa, per no haver d´explicar què passava pel cap dels 17 milions de partidaris de l´exili interior. Rajoy es vanta en cada declaració dels seus set milions llargs de votants, menys dels obtinguts pel PP al llarg de les tres últimes dècades. S´estalvia així una interpretació dels cinc milions de sufragis obtinguts per Podem, una força de matriu extraparlamentària de la qual ningú havia sentit a parlar quan es va disparar a les eleccions europees de 2014.

Així s´acaba un 2016 sense Govern, l´any en què el món sencer va votar perillosament. Aquesta denominació coincideix no només casualment amb el títol del llibre escrit per Maureen Dowd, The year of voting dangerously. La columnista del New York Times, odiada de forma unànime pels Clinton, els Bush i els Trump, comparteix l´estupefacció planetària des de la seva radicalitat expressiva. No obstant això, fins al moderat president nord-americà admet que els electors s´han tornat promiscus, i han despullat a l´adulteri polític de qualsevol ombra de culpabilitat. En el seu particular mea culpa, l´Obama sortint admet que «probablement hi ha milions de persones que em van votar i em van donar suport, i que aquesta vegada van votar a Trump, la qual cosa indica que això és menys ideològic i més un impuls cap a algun tipus de canvi».

Deslligant ja que l´actual ruleta votant de la ideologia, i admetent que els electors sobtadament embogits sospiren per «algun tipus de canvi», caldria plantejar-se per què els socialdemòcrates i liberals han incomplert els mandats de regeneració. Els partits populistes no són la causa sinó l´efecte de la fragilitat dels graners de vot. La satanització del populisme és pueril, en un fenomen equivalent al pànic a les línies aèries de baix cost. Les companyies tradicionals van acabar evolucionant cap al mercat barat, igual que ocorre amb l´aviació política. No cal insistir amb el desplaçament del sector gastronòmic cap als menjars ràpids.

La perplexitat planetària s´ha orientat cap a la conclusió prematura que l´electorat no sap el que vol. Sota aquesta sorpresa, subsisteix la inclinació a imposar al ciutadà el que no vol. Verbigràcia, el 2016 espanyol s´inicia amb les eleccions del 20 de desembre de 2015, i es clausura el 29 de desembre amb la investidura de Rajoy. Aquestes dates abasten dues eleccions generals, en què el PP va sumar 15 milions molt apreciables de vots. La riuada no pot amagar que 34 milions de persones van votar opcions diferents. Per cada votant a favor del candidat conservador, altres 2,2 persones es van pronunciar en contra seu. És així perquè cap altre partit, inclòs Ciutadans, va desenvolupar una campanya conciliadora cap al PP. En tres votacions d´investidura, Rajoy va ser rebutjat per una majoria absoluta de diputats que representaven un contingent encara més nombrós de la població. Avui és un president d´impecable legitimitat, perquè el PSOE també va decidir votar perillosament.