Anirem a dormir

Diu en Sisa sobre la revolució dels somriures, que a la que hi hagi la primera hòstia, tots cap a casa a sopar i a dormir aviat, que l'endemà s'ha d'obrir la botiga. És el que tenen els cantautors -els que no han aparcat els principis-, que amb una sola frase s'expliquen millor que un president en quinze missatges de Nadal i una aparició a El Gran Dictat. Aquí i avui no hi ha ningú disposat a cap sacrifici per una hipotètica independència, i no em refereixo només a sacrifici físic, que ni somiar-ho, sinó al simplement econòmic. Només cal recordar tot el que es va dir a Junqueras quan va insinuar la possibilitat de fer un dia de vaga (un dia!) en favor del procés.

No és que els catalans siguem més covards ni més garrepes que altres pobles que han guanyat revolucions. És que, senzillament, vivim bé. Una revolució pot triomfar si la majoria del poble viu sota mínims, ja siguin polítics o econòmics. Quan no hi ha altra opció que anar a totes. Quan arriscar-ho tot no és una possibilitat: és l'única possibilitat. Hi ha una seqüència a El Padrí en què en Michael Corleone viatja a Cuba i veu un atemptat dels castristes. Algú del règim li explica que no es preocupi, que són quatre gats i està tot controlat. En Michael respon que guanyaran, perquè estan disposats a morir pels seus ideals.

A Catalunya ningú vol morir, ningú vol ser ferit, ningú vol patir una rascada, ni al dit ni al sou. No en tenim cap necessitat, és així de trist i així d'alegre. Per més que ens parlin de la Catalunya oprimida sota el jou espanyol, i dels nosequants milions de dèficit fiscal, amb això no s'empeny ningú a la revolució, ni de somriures ni de plors, i menys si qui empeny són la burgesia i els seus fills, entre visita a la perruqueria i a la confiteria per comprar el tortell. Una cosa és anar l'11-S a passar el dia a Barcelona amb la família, i l'altra jugar-se la pell. Que ho sàpiga Espanya: o ens dóna la independència de bona fe, o ens n'anem a dormir.