Ens trobem en una cantonada qualsevol tot xerrant amb la Mercè, vella amiga «gironista» de tota la vida. En passar uns ciclistes per davant, que quasi ens tiren a terra, ella els escridassa amb un indignat «Ring ring!», i tot seguit em diu «Lluís, fes-los-ho tu, que veuràs com et contesten enfadats! No accepten que són uns "no-ciutadans" i uns mal educats!».
A Girona patim una epidèmia i pànic a les bicicletes i als ciclistes. Primer foren els bons jans de Mou-te en Bici, que els diumenges, en grups familiars i d'amics, reivindicaven vies verdes i les vies per a vianants per a bicicletes. I també per frenar la contaminació de les «no-ciutats», carrers on els cotxes són els reis, fruit de la indústria predominant en el model de vida de la societat del consum capitalista euro-americana. Després, per la pressió dels diferents grups ecologistes, es fan les girocletes municipals de lloguer. Ja fa anys que a la placeta dels Lledoners, als baixos, hi havia una casa de trobada internacional de ciclistes. Més avall, a Sant Feliu, darrere del carrer n'hi ha una altra, i a continuació, a les Voltes d'en Rosés, Claveria, han sorgit diverses botigues que venen o lloguen bicicletes elèctriques, etc. Després de sortejar per les voreres i pels ponts, a una sèrie de joves estudiants que van com coets als seus destins universitaris, a Girona, el vianant ha d'esdevenir mig torero, per esquivar les bicis-toro i les seves velocitats supersòniques. Per la seva rapidesa i insolència, m'he barallat amb diversos ciclistes locals.
En canvi, els internacionals, cada dia més nombrosos, solen ser més educats, com els nostres veïns d'alguns pisos turístics de l'edifici del Calderers al Barri Vell. Ja fa mesos que ens trobem per les escales del nostre estudi, ciclistes estrangers uniformats que pugen o baixen les seves bicicletes a dalt de tot, a un quart pis, al costat del popular extorero àlies El Gallito de Soria, que a fora, als seus dos balcons, té dues banderes espanyoles, una amb l'àguila imperial i l'altra amb el brau hispànic. I parlant de pisos turístics, a la nostra escala n'hi ha mitja dotzena, de manera que la meitat són estudiants i l'altra meitat ciclistes o turistes. I l'empresari que ha reciclat dotzenes de pisos, que no són els germans Casals, aquests sols reconstrueixen blocs sencers, neogòtics, barrocs i, sobretot, modernistes. Ens han fet ofertes econòmiques a tots els pocs veïns que queden, que encara són propietaris. Aquest és el futur dels veïns que resten -autèntics gironins-, amb la gran quantitat de bars i restaurants sota el nostre edifici i les grans terrasses del costat, plenes tot el dia, i especialment als vespres, d'universitaris, desvagats i turistes.
I tornant a les bicicletes, per qualsevol carrer o via, sobretot a les carreteres comarcals, grups de ciclistes multicolors fan voltes acompanyats d'amics, familiars o professionals de la bicicleta que vénen a les nostres contrades per entrenar per a futures carreres. Ah! Tot passant per les Voltes d'en Rosés hi ha dues petites cafeteries blanques, només per a ciclistes... I pensar que durant molts anys, al carrer de la Força, a l'antiga seu de la secció femenina del Girona, excasalot senyorial restaurat per la mare dels germans Casals, l'Armstrong, el gran ciclista americà, campió diversos cops del Tour de France, fou l'únic i solitari ciclista que residia al Barri Vell de Girona. Amb el temps, molts amics ciclistes, companys seus, van descobrir les carreteres gironines, sensacionals per entrenar-se, a més del clima, la dieta mediterrània, i les cases i apartaments per descansar.
Ens fa gràcia que l'epidèmia de la ciclomania faci que tants ciclistes tinguin aquesta afició per llogar pisos turístics, un quart pis sobre el nostre taller, d'una casa com tantes del Barri Vell, sense ascensor. I en altres ocasions són llogats a turistes carregats de maletes per a un sol dia, el resultat és que el pany de l'entrada i les instal·lacions elèctriques es fan malbé tot sovint, dany que hem de pagar entre tots els propietaris de la comunitat. Almenys, com que jo no dormo al taller, no pateixo les molèsties de la vida nocturna, però com tants altres veïns propietaris, ens estem pensant l'oferta de venda del nostre estudi, taller, biblioteca i magatzem de les nostres obres. El problema és què en faríem, de les nostres obres, pintures, llibres, etc.
L'amic Nani, que treballa a estones en la compra i lloguer de pisos, baixos i botigues, etc., per als germans Casals, ens ha ofert diversos locals de planta baixa per comprar, ja que com que el nostre taller té cap a 150 m2 i quatre balcons ens pagarien uns quants milions de pessetes. Sense massa interès hi seguirem pensant, però tot això ens indica que una nova ona d'especuladors de pisos turístics ja fa temps que està en marxa. Des de la filmació de Joc de trons, l'èxit de Temps de Flors, etc., a Girona es veuen més turistes, hurra pels propietaris dels bars, restaurants, i hotels, i els canonges de la Catedral.
I ja enllestint l'article, aquest matí, baixant de la UdG, ens trobem amb diverses dotzenes de coreans en bicis que són filmats per una popular sèrie televisiva coreana, on un capítol és fet a Girona. Quant estic rellegint aquest article, ens truca al timbre, anem a obrir, és en Navarro, l'obrim, i sorpresa en veure'l pujant amb la seva bici. Per què no la deixes a baix? No, és que ens l'han robat quatre vegades... És l'altre problema d'anar en bici, els robatoris...
