No sé a vosaltres, però de totes les dates assenyalades d'aquests dies, el Cap d'Any és la que més em trastorna. Em passo els dies previs i posteriors fent balanços una mica marcians, com empès per un apuntador invisible, i també projectant els grans propòsits que haig de materialitzar d'una vegada per totes. Potser perquè ja portes un 4 a l'edat, concentres els teus moments de soledat a sospesar tot allò que hauries de canviar de la teva vida. Penses en aquelles coses que encara la fan erràtica, com la mala gestió dels horaris o l'evidència que vius més en ficcions que no en la realitat, i també en les preocupacions sobre la salut i el benestar, que durant la resta de l'any relegues a un paper secundari en la teva consciència. Sí, estàs introspectiu, i dediques pensaments a aquelles persones que veus poc i veuries més, a les que veus sovint i voldries no veure mai. Penses en els sobreentesos i en els matisos, en els episodis viscuts i en els que queden per escriure, en els camins que separen les expectatives dels resultats. T'adones, durant aquests processos, que et passes bona part de l'any obviant aquests debats, perquè al capdavall et preocupen molt més les immediateses del teu fill que no els teus conflictes interns, que sempre t'han semblat una mica megalòmans. Decideixes, després de grans reflexions èpiques, que aquest any sí, que faràs allò que sempre ajornes, que defugiràs els éssers tòxics, que et trauràs totes les màscares. Derrotaràs la mandra, culminaràs vells projectes, assoliràs aspiracions històriques. Però en algun moment de tota aquesta processó existencial sempre et ve un atac de pragmatisme, obres els ulls i mires al teu voltant. Llegeixes sobre morts prematures, malalties inesperades, injustícies estructurals. Veus mirades apagades, escoltes veus ofegades. I t'adones, com en una revelació, que paradoxalment tots els propòsits per al 2017 es redueixen a un: continuar viu. En aquest món tan estrany i imprevisible, aquesta ha acabat essent la veritable fita. Continuar (i sentir-se) viu.
