Ho afirmen els estudis: no és veritat que el món vagi pitjor que mai. Tot al contrari, sembla que mai no havíem estat tan bé. Unes quantes dades objectives extretes d'un article publicat a El País el primer dia d'aquest any: l'esperança de vida cada vegada és més alta, a l'Àfrica i a l'Àsia també. Per contra, la mortalitat infantil cada vegada és més baixa, i amb diferència: només cal que mirem dades dels anys seixanta i les comparem amb les actuals i ho veurem claríssim. Pel que fa a la violència: des dels anys vuitanta les guerres s'han reduït i cada vegada hi ha menys morts per violència del tipus que sigui. Si comparem l'alfabetització actual amb la dels anys vuitanta, veurem que ha augmentat d'una manera espectacular, no té res a veure amb com estàvem fa trenta anys. I la igualtat de gènere? Queda molta feina a fer, sí, però també n'hem fet moltíssima i molt important: ara els homes i les dones dediquem exactament el mateix nombre d'anys als estudis, per posar un exemple, i això no fa tants anys no era així. La riquesa s'ha multiplicat, però no pas a costa d'un augment de la pobresa com a vegades pensem: la pobresa extrema també s'ha reduït moltíssim -sabíeu que amb quaranta anys ha disminuït un 75%?

I si amb les dades a la mà podem afirmar tot això, com és que sempre tenim la sensació que tot va tan malament? Per què estem convençuts que tot és un desastre -la societat, el país, el món, l'univers-, que cada vegada estem pitjor i que això no hi ha qui ho arregli? Sembla que es deu a un cúmul de factors, que explica el mateix article. El primer: la informació que ens arriba. Ara tenim una quantitat d'informació descomunal i ens assabentem de tot allò que va bé i de tot allò que no va bé també, encara que passi a l'altra punta de món, en color, amb so i en directe, mentre fem un cafè amb llet. Això fa, és clar, que tinguem una altra visió del planeta. El segon: un canvi en el nostre nivell d'exigència, que ha augmentat radicalment; mai havíem estat tan crítics com ara. I està bé que ho siguem, és clar!, però no hauríem de perdre la perspectiva. Tercer factor: la nostra tendència crònica a la insatisfacció, que sembla que és adaptativa: fa que no ens conformem i que sempre vulguem millorar. I un últim factor entendridor, molt senzill i molt humà: la nostàlgia. El passat sempre ens sembla millor. Potser quan érem petits no teníem calefacció i ens havíem de tapar amb quinze mantes però era autèntic i, als nostres ulls, perfecte.

És veritat que passen coses que són desastroses i que no podem permetre. I hem de continuar treballant. Però sense perdre de vista que ho devem fer una mica bé si hem aconseguit arribar fins aquí. Si sempre ens castiguem tant, tot és molt difícil, molt trist i molt cansat. Ara que comença l'any penso que val la pena mirar-s'ho amb una mica d'optimisme. La tendència del món és sempre a millorar. Llegiu els estudis si no us ho creieu, busqueu els seriosos. Personalment, m'agrada començar l'any amb aquest pensament. Que tingueu un bon 2017.