Es inevitable. La il·lusió d'un any millor que l'anterior, tant en el personal com en el tribal, ens arrossega a tots i hem tornat a celebrar la festa d'obertura d'un nou calendari amb l'estrèpit acostumat. En aquesta part del món -i sense que se sàpiga molt bé perquè- hem convertit en tradició la ingesta de dotze grans de raïm per acompanyar les dotze campanades que saluden el dia de Sant Manel (jo ho interpreto com un desig inconscient d'empassar-se simbòlicament la mala llet en un país on se'n conrea tanta). I en altres llocs no gaire llunyans, com Itàlia, ho fan llançant mobles vells per les finestres, com un símbol de la necessària renovació del mateix pel que ja s'ha sabut. El cas és celebrar, com si tots haguéssim guanyat el campionat de la felicitat il·lusòria.
Distingir -excepte catàstrofes planetàries com una gran guerra- si un any ha estat millor que l'anterior és una tasca difícil perquè els elements a considerar són molt variats, i en bastants casos no homologables.
En els mitjans he llegit opinions per a tots els gustos, des dels qui vaticinen que estem a les portes d'un cataclisme social i ecològic fins que asseguren que dades objectives ens permeten assegurar que vivim en el millor dels mons possibles. Entre aquests últims, hi ha els científics (Pinker, Norberg, Harari, i Serres), que se citen en un treball publicat per El País.
Segons l'opinió d'aquests intel·lectuals, que tracta la lluita des d'especialitats ben diferents, hi ha moltes raons per ser optimistes respecte de l'evolució del món, tot i la tendència general (alimentada pels mitjans) a pronosticar mals imminents. Així, Steven Pinker, professor a Harvard, opina que «La humanitat es troba millor que mai. La gent és més rica, gaudeix de millor salut, és més lliure, té major educació, és més pacífica i gaudeix de major igualtat». I una cosa semblant ens explica (acompanyant-lo amb estadístiques de l'ONU, l'OMS, l'OCDE i el Banc Mundial) l'historiador suec Johan Norberg, per a qui vivim el millor moment de la nostra història. El món, ens diu, està millorant ràpidament. De fet, mai abans el món havia millorat tan ràpid. Cada minut que passa cent persones surten de la pobresa i ha decrescut notablement la mortalitat infantil.
Tot és relatiu i hi ha qüestions que no es poden explicar només amb números, o amb diners. Per exemple la desigualtat social, que és una de les conseqüències més apreciables de l'última gran crisi econòmica. Segons raona Norberg, Bill Gates és deu milions de vegades més ric que cada un de nosaltres però és dubtós que la seva vida (o la seva sensació de felicitat) sigui deu milions de vegades millor que la nostra. Ni tampoc disposa de millors avenços domèstics (mòbil, ordinador, nevera, etc.), ni viurà 30 anys més, ni els seus fills tindran més probabilitats de supervivència que els nostres».
No cal dir que aquesta visió optimista de la realitat es fa des d'una òptica inequívocament capitalista. D'un capitalisme de rostre humà com el que va gaudir l'Europa Occidental després de la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial. Un capitalisme en què prevalien valors socialdemòcrates que ara estan desapareixent ràpidament.
