Viure de rendes és un vell somni dels espanyols -i de molts altres- que de moment només està a l'abast de gent amb sort en els negocis, la loteria o l'especulació immobiliària. Però això podria canviar d'aquí a no gaire. Feliçment, la socialització de la figura del rendista comença a ser alguna cosa més que una quimera gràcies als robots que estan deixant sense ocupació els currants de tota la vida.

Alguna fàbrica de la Xina ha previst ja la substitució de la meitat de la seva descomunal plantilla de 120.000 treballadors per robots: i això no ha fet més que començar. Fins i tot a l'Espanya castigada per l'atur es calcula que aquests artefactes mecànics substituiran durant els propers anys un 12 per cent dels pencaires actualment en nòmina.

Els avantatges del robot són innegables des del punt de vista empresarial. No cobren un cèntim, treballen vint-i-quatre hores seguides i no se sindiquen ni obliguen a cotitzar per ells a la Seguretat Social. Són l'ideal de qualsevol capità d'indústria, excepte pels danys col·laterals que causen al consum.

Els autòmates que amenacen d'enviar a mig país a l'atur no fan despesa, efectivament; però tampoc compren cotxes, rentadores o qualsevol producte dels que ajuden a fabricar. Trenquen, per tant, amb el cicle virtuós de l'oferta i la demanda, que és la base de l'economia de mercat.

Fins i tot el visionari Henry Ford, que va introduir la fabricació en cadena a gran escala, era conscient d'aquesta amenaça. Per escàndol de les seves parelles en la indústria, Ford pagava bons sous als seus treballadors i animava els altres emprenedors a fer el mateix. «Si no els paguem bé, qui comprarà els meus cotxes?», Es preguntava amb lògica indubtable l'home que va motoritzar la classe mitjana nord-americana. La irrupció dels robots contradiu aquesta idea i, més aviat que tard, obligarà els governs a buscar solucions per al creixent atur dels treballadors substituïts per màquines.

Quan més de la meitat de la plantilla de les factories estigui formada per androides sense sou, caldrà idear forçosament la manera de buscar una clientela a les indústries de cada país. I aquí és on entra la possibilitat, fins ara impensable, que bona part de la població pugui viure de rendes. El remei seria una renda bàsica universal que consisteix en el pagament d'un sou als ciutadans pel mer fet de ser-ho. Rebutjada no fa gaire en referèndum pels suïssos -que són gent rara- la proposta va ser aplicada aquest mateix any amb caràcter experimental a Holanda i Finlàndia. Si l'assaig demostrés la seva viabilitat, els governs d'aquests dos països -i previsiblement, els de molts altres- l'anirien introduint de manera progressiva fins a crear un sistema mixt de rendistes i treballadors amb diferent capacitat de consum.

Es compliria així, en certa manera, la profecia de Paul Lafargue, el gendre llest de Karl Marx que a finals del segle XIX va escriure un trencador tractat a favor del dret universal a la mandra. Avançat al seu temps, Lafargue sostenia ja llavors que l'«extravagant passió pel treball» embruteix l'home i aliena el proletari.

Segle i mig després, la utopia d'un país de feliços rendistes a càrrec de l'Estat comença a semblar possible. Mai li ho agrairem prou als robots.