La Unió Europea ha aprovat el projecte presentat per Espanya per portar al Marroc la seva política d'integració d'immigrants i la seva estratègia contra el racisme i la xenofòbia.
El projecte ha estat elaborat per l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional al Desenvolupament (AECID), va ser aprovat a Brussel·les el passat 16 de desembre, compta amb un pressupost de 5,5 M d'euros i té una durada de 36 mesos.
El tema ha estat despatxat amb una breu nota de premsa emesa des de Brussel·les i ha passat desapercebuda per a la majoria dels ciutadans saturats d'informació però convida a la reflexió.
En primer lloc sobre el Marroc, aquest gran desconegut tot i la proximitat, on res és el que sembla i que mai deixarà de sorprendre'ns.
És veritat que el Marroc ha estat i és un país d'emigració, que compta amb 5 milions de marroquins a l'estranger dels quals el 90% són a Europa i que les remeses dels emigrants suposen el 9% del PIB. Però la novetat és que, a poc a poc i per la via de fet, s'ha transformat en un país d'immigració i acollida. Són subsaharians, arriben procedents de Nigèria, Senegal, Mali i Costa d'Ivori, al principi estan de trànsit cap a Europa però davant les dificultats acaben per instal·lar-se de forma permanent al país.
Va ser S.M. el rei Mohamed VI el que va sorprendre tothom amb el seu discurs del setembre de 2013 en què va anunciar la posada en marxa d'una nova política d'immigració. A continuació el Ministeri dels Marroquins Residents a l'Estranger passa a denominar-se d'Afers de les Migracions. L'actiu ministre Anis Birou va construir un brillant discurs que sempre començava recordant que tots, les plantes, els animals i els homes som emigrants. Al gener de 2014 es va posar en marxa un inèdit procés de regularització d'immigrants irregulars. El 2015 es va aprovar l'Estratègia Nacional d'Asil i Refugi, sobre la marxa es procedeix a l'actualització de les lleis d'estrangeria, d'asil i refugi i sobre el tràfic d'éssers humans i ara es proposen fer front al racisme i la xenofòbia.
Aquí convé destacar, com diu el ministre, que el seu model és Espanya perquè en poc temps va passar de ser un país d'emigració a un país d'immigració i perquè ha sabut integrar els seus immigrants, a diferència d'altres països europeus. Explica amb admiració que ni tan sols després del greu atemptat de març de 2011 es va produir el possible rebuig als immigrants marroquins.
Mentre les notícies se centraven en els incidents policials de les tanques de Ceuta i Melilla, Espanya acompanyava el Marroc en el procés de regularització d'immigrants del qual som grans experts, ajudava a l'elaboració de la Llei d'Asil i Refugi traslladant la nostra experiència i col·laborava en l'organització administrativa per fer front al nou repte de la immigració al seu país. Però això mai ha estat notícia o perquè no ven o perquè no s'ha sabut explicar.
Ara toca la lluita contra el racisme i la xenofòbia. La novetat està en el fet que el Marroc reconeix que és un país racista amb els subsaharians però diu que no vol ser-ho. Que ha après de les queixes sobre el racisme dels seus emigrants a Europa, que parla de la dignitat dels immigrants i dels drets humans, que vol ser un referent dels països àrabs i africans i que ha demanat ajuda a Espanya i a la Unió Europea.
Espanya, que de vegades és un gran país, els ha escoltat, ha elaborat un projecte que es titula «Viure junts sense discriminació» i parla dels instruments i les polítiques públiques per prevenir el racisme i la xenofòbia amb la mobilització del Consell Nacional de els Drets Humans, de les organitzacions de la societat civil i dels mitjans de comunicació. La notícia probablement sigui que la freda i llunyana Unió Europea ho ha considerat d'especial interès, ho ha aprovat amb un crèdit de 5,5 M d'euros, amb el sorprenent suport de França, Bèlgica i Holanda, tots ells experts en el Marroc.
Aquesta història, com totes les històries, té els seus missatges.
En aquests temps de crisi i tribulacions en els quals emergeixen a Europa els partits polítics xenòfobs, aquí hem sabut no caure en la fàcil temptació de culpar els immigrants de tots els nostres problemes. Bé pels espanyols.
En aquests temps en què l'administració apareix com la causa de les nostres desventures, resulta que l'administració que gestiona la immigració i la cooperació internacional és apreciada i valorada a l'exterior. Ningú és profeta a la seva terra.
En aquests temps de policia, de tancament de fronteres i d'expulsions resulta que a més hi ha una altra forma de fer política i d'afrontar la immigració des del seu origen. Un altre món és possible.
En aquests temps en què l'acció exterior sembla orientada exclusivament en l'economia i en la balança comercial no deixa de cridar l'atenció un projecte que parla de persones, de dignitat, de valors i de viure junts. Sona bé.
Les relacions entre Espanya i el Marroc sempre han estat complicades, però aquest projecte, amb una intensa implicació de la societat civil d'ambdós països, és una esplèndida oportunitat per avançar en el «viure junts». En l'horitzó sempre quedarà pendent el famós túnel de l'estret com el gran projecte del segle XXI, però aquesta ja és una altra història...
