Els fanalets de vic

07.01.2017 | 01:49

L'afer dels fanalets amb l'estelada a la cavalcada de Vic ha dividit l'olla catalana (la tuitaire i la tertuliana) en dues meitats. En un costat hi ha els que critiquen la iniciativa com una «manipulació partidista de la mainada» que, dit així, sona molt malament. Sona a perversió de la infantil innocència, una mena de pederàstia ideològica digna del càstig més implacable. En l'altre costat hi ha els que s'escandalitzen de l'escàndol i critiquen els escandalitzats, recordant que de banderes espanyoles i d'uniformes militars se'n veuen en tota mena de comitives a l'altre costat dels Monegros. He percebut menys esforços a justificar la bondat intrínseca de la iniciativa, fet que indicaria una certa incomoditat (vegi's Rufian) en aquells que tanmateix la defensen de la histèria que s'ha apoderat d'alguns entorns unionistes, tant a Espanya com a Catalunya.

Quan era petit ens van fer anar, a mi i a tota la meva classe, a rebre una autoritat que passava per Manresa. Ens van disposar en una vorera de la carretera de Vic i ens van donar una bandereta espanyola a cada un, amb la instrucció de moure-la amb frenètic entusiasme quan passés la comitiva de l'important subjecte. Aquella experiència va ser rebuda amb divisió de parers pels companys. Uns –molts– estaven contents perquè en acabat vam quedar lliures i ens vam estalviar unes quantes classes. Altres –pocs– estàvem empipats per la comèdia que ens havien obligat a fer. D'aquests, la majoria no se sentia a gust amb la bandera espanyola. I només un company i jo ens sentíem a disgust amb el fet mateix que ens fessin fer la comèdia de brandar cap mena de bandera per afalagar nosequí.

Reconec que la meva posició era minoritària, de la mateixa manera que no m'amago d'haver enarborat després la quadribarrada, sobretot en manifestacions. Amb una senyera de deu metres mal enrotllada sota la jaqueta vaig fugir dels grisos el 8 de febrer de 1976 a la Meridiana de Barcelona. Per la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia. Era una situació anormal. A Vic les estelades són normals, encara que no unànimes.

A Vic, com a moltes altres poblacions catalanes, la majoria pensa que la defensa alegre de la independència és una forma de patriotisme, i el patriotisme està generalment considerat com una cosa bona. El propi, naturalment. La bona gent es patriòtica a Michigan i a Pequín, a Sevilla i a Figueres. Un sentiment comú que difícilment els ajuntarà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema