Quedi dit, i escrit, que la cavalcada de Reis de Girona espaterra? excepte per un detall: el Rei Baltasar, el negre, que és de mentida, de la «señorita Pepis». Els detalls diuen molt de les societats i que Girona, on com a mínim viuen centenars de negres de debò, encara passegi la nit del 5 de gener un Baltasar amb la cara pintada és un símptoma que la integració va per barris: els negres, a Santa Eugènia, o a Can Gibert del Pla; el Barri Vell i l'Eixample, en canvi, són dels blancs com Déu mana. I, és clar, per als blancs el que és dels blancs, Baltasar inclòs. El rei emmascarat és l'excepció que confirma la regla: en un món de blancs els negres no hi pinten res.

Els arguments a favor de maquillar el Rei recorren a la tradició, a l'essència, al «tota la vida s'ha fet així». Diran els defensors de la pintura que els negres de veritat no celebren aquesta mena de tradicions i que ja està bé que el rei de pell fosca sigui, en el fons, blanc com la llet. En definitiva, a la ciutat Immortal (i en moltes d'altres, dit sigui de passada) no pot ser Rei negre qualsevol: pels segles dels segles, enfilar-se a la carrossa estarà condicionat al llinatge, al prestigi. Molt de poble tot plegat.

M., un francès del nord-oest, de Normandia, assistia la nit de dijous a la primera calvacada de la seva vida. Mort de fred en una vorera del carrer de Sant Francesc es desfeia en elogis cap a l'escenografia, cap a la vistositat, cap a la trempera del públic sofert. Ho resumia amb una frase molt pròpia d'un «guiri» amb domini just de l'espanyol: «Muy bonito». Asseveració que precedia una objecció d'una lògica tan espaterrant com la mateixa cavalcada: «No entiendo por qué el Rey negro no es negro y va pintado». Enmig de tanta xerinola i de tanta màgia, M. es va fixar en el detall: en l'excepció que confirma la regla.