Fobos va ser una divinitat del panteó grec. Personificació de la por, acompanyava Ares (el Déu de la Guerra) a la batalla, atemoria els contrincants, i aquests fugien o es feien el mort. En la mitologia romana, l´equivalent de Fobos va ser Timor. De tot plegat, avui ens en queden dues paraules, fòbia i temor. I un grapat d´actituds de rebuig i trastorns d´ansietat, com l´homofòbia i la paràlisi quan s´activa el sentit del ridícul.

Entre les fòbies més habituals, siguin fruit del temor o de l´odi (que tan sovint van junts), tenim la por de la sang, de volar, dels indrets elevats, de parlar en públic, i el pànic davant de certs animals, el racisme, o l´angoixa que sentim en espais públics o en llocs tancats. La meva amiga Teresa, al cel sia, de Can Bernat de l´Estartit, si veia una gallina gran, era capaç de llençar-se per un espadat. Conec gent que es va treure el carnet de conduir per inèrcia, als 18 anys, i que després ha estat incapaç de volantejar. Una amiga meva d´Ultramort, prefereix pujar a peu sis pisos que no pas agafar l´ascensor, i una altra de Palafrugell, la nit de Sant Joan desitjaria que la tradició dels petards no fos nostra. A la cua de fer-se practicar una vasectomia, he vist homenassos fets una calamitat, arrepapats a xicotes i mares, amb cara d´anar a l´escorxador. Jo mateix, si se m´acosta qualsevol bèstia voladora que presenti abdomen, i un comportament diguem-ne erràtic, sóc candidat al saltironejar creatiu.

D´altra banda, les pors i els odis es poden superar, amb ajuda i bona voluntat. El fumador que ho deixa, al principi pensa que no sabrà viure. L´agorafòbic, un mal horrorós, mica en mica pot tornar a conquerir el cel obert. El misantrop, des del moment que no se suïcida, és que guarda esperança. Fins i tot el xenòfob es pot redimir, a base de conèixer aquells que tant blasmava, com el personatge de Clint Eastwood, a la pel·lícula Gran Torino.

Enllà d´això, veig antipaties i manies ben estranyes. Des que a Catalunya es va començar a parlar d´un referèndum d´autodeterminació, hi ha tot un seguit de veus públiques que el rebutgen. Els uns, perquè si no és pactat no el troben just -pactat segons la legalitat espanyola. Els altres, perquè argüeixen que la democràcia pel broc gros acaba sent un vòmit poc avaluat. Els de més enllà, perquè auguren un trencament social. I, els del final de tot, perquè menyspreen una mobilització ciutadana que, diuen, és una munió de zombis amb el cervell fregit d´estelades. També hi ha els que, és clar, un referèndum els fa mandra.

Fa de mal dir, en tot cas, quines raons crepiten dins els contraris al referèndum, ara com ara presumptament unilateral. Però a mi em sembla que, a l´últim, el que de debò tots aquests tenen, el que realment els mou, en el fons és la pura, atàvica por de perdre una batalla. Que Fobos me´ls agafi confessats.