Als de la meva generació encara ens feien fer una tasca escolar que sempre vaig trobar tan ridícula com inútil: passar en net. Havíem, doncs, de tenir dues llibretes: una era més senzilla i basta, amb poques planes, de grapes i cobertes primes, que gairebé sempre acabava rebregada, guixada, tacada; l´altra, més gruixuda i d´espiral, tenia cobertes resistents i treballades i havia de romandre tothora impecable. La feina, la de debò, la fèiem a la llibreta «d´en brut», que n´hi dèiem. Aquella era la llibreta on apreníem a còpia d´errors, on fèiem provatures i gargots, on es reflectien els nostres èxits i fracassos i, per tant, els nostres progressos i el nostre aprenentatge. Llavors, un cop tot estava corregit i revisat pel mestre, ho passàvem (com copistes medievals) a la llibreta «d´en net». Ho fèiem amb una cura reverencial, perquè ja no hi havia segones oportunitats ni marge per a l´error. Així, doncs, aquesta llibreta era impol·luta i perfecta, però també era pura aparença, una mistificació: les redaccions no tenien faltes, els dibuixos mai no sortien de la ratlla i tots els problemes estaven ben resolts. Era com un trofeu que ensenyàvem als pares quan s´acabava el curs.
Avui he recordat aquelles llibretes a propòsit de la comptabilitat anual, que és una mica com l´acabament del curs dels adults, multiplicada per la irracionalitat de la burocràcia. M´hi ha fet pensar allò tan barroer i enganyós del sou brut i el sou net. Tant si ets autònom com assalariat, l´un reflecteix de debò la nostra feina, tots els esforços que hi esmercem, el que creiem just que hauríem de cobrar pel servei que oferim. Per això, quan et contracten per a alguna feina, sempre et diuen el sou brut, com un esquer, com una il·lusió efímera i trencadissa. Per això, també, el que surt a les estadístiques i a les mitjanes és el sou brut, engreixat com un garrí, perquè el poder adquisitiu d´aquest país no sembli tan miserable. Però resulta que aquest sou brut s´acaba aprimant de manera escandalosa i grotesca a còpia de retencions, de deduccions, d´impostos i altres conceptes que ni entenem ni serviria de res entendre (si més no en el meu cas). Al final, com a la llibreta en net, només roman una petita part de la feina, com una ficció, com un somni estroncat; només resten uns guanys escarransits que fan venir ganes de plorar i que, com molts anys enrere, et deixen aquella sensació tan amarga, entre l´absurd i la presa de pèl.
