La pedra és un element que ha estat sempre present en el desenvolupament urbà de la ciutat de Girona. Actualment, una de les pàgines web més interessants, útils i enriquidores que hom pot consultar a la xarxa porta justament aquesta denominació que ens apropa a l'origen de la pròpia ciutat: Pedres de Girona. En aquesta pàgina oberta a la curiositat i a la informació, hom pot trobar referències del passat, els personatges històrics més importants, les llegendes, les curiositats, els detalls i les informacions a través d'un acurat tractament del text i de la imatge.
Girona s'ha fet de pedra. El sector est de la ciutat, el que va des de l'antic baluard del Carme fins la torre Alfons XII, s'anomena justament «Les Pedreres» perquè aquí s'hi feien les extraccions dels blocs que després s'utilitzaven per a la construcció d'edificis i monuments. D'aquestes pedreres es varen extreure, per exemple, els blocs que varen servir per aixecar no només la Catedral sinó també altres temples, convents i monestirs de la ciutat. També hi havia pedreres a la zona de Pedret, al vessant occidental de la muntanya de Montjuïc. D'aquesta explotació es va extreure la pedra que al segle XII va servir per aixecar l'hospital de Sant Llàtzer per a pelegrins i leprosos i que avui en dia conserva intacta la seva façana tot i que, lògicament, s'ha reformat el seu interior per destinar-lo a centre social del barri. De fet, les dues explotacions es varen mantenir en actiu fins no fa tants anys, ja ben entrat el segle passat.
La llarga relació de Girona amb la pedra s'ha reflectit des de sempre en els seus carrers fets amb llambordes treballades a partir dels blocs que sortien d'aquestes pedreres. Amb el pas del temps, però, els nous usos de pavimentació de carrers, principalment amb els derivats del petroli, com ara el quitrà, s'han anat imposant, ja que a criteri dels tècnics aquest tractament afavoreix un millor lliscament dels vehicles de motor, a banda d'un considerable abaratiment dels costos. En alguns casos s'extreien les llambordes abans de pavimentar, però en altres s'optava per aplicar una gruixuda capa de quitrà damunt la pedra i tema solucionat. Si gratem, per exemple, el paviment de la carretera Barcelona, a sota hi trobarem no només l'amiant que impedeix iniciar les necessàries obres sinó també les llambordes de l'antic paviment.
On són avui les llambordes de Girona?, em va preguntar no fa gaire un amic d'esmorzar diari. Han desaparegut del tot? On han anat a parar? El fet que avui sigui un bé escàs i difícil d'aconseguir pot haver afavorit la seva progressiva desaparició? L'exregidor de l'Ajuntament Ramon Ceide sosté que un caminant atent podria estudiar l'evolució de la ciutat tan sols prestant atenció al terra que trepitja, ja que de les antigues i originals llambordes del Barri Vell (Francesc Samsó, Portal de la Barca, pujada del Rei Martí, Força...) s'ha passat a peces que ja no són treballades a Girona (rambla Verdaguer, pont de Pedra..) per acabar amb les fetes de ciment especial (passeig de la Devesa, Camp de Mart...) o directament al quitrà (la majoria de carrers). Als magatzems municipals de Mas Xirgu sembla que hi ha encara tones de llambordes esperant el seu destí i probablement alguns constructors se'n degueren quedar com a compensació d'alguna rebaixa de preus en els contractes. La darrera utilització urbana de llambordes va ser a l'avinguda Pompeu Fabra i malgrat que alguns conductors es queixen pels sotracs és evident que va ser una bona idea el seu ús, no només per fer d'enllaç entre l'antiga muralla de la Gran Via i la part vella de la ciutat sinó per esmorteir amb efectivitat la velocitat del trànsit rodat.
Les llambordes no han desaparegut de la ciutat, o almenys no han desaparegut del tot. Formen part de la seva història i són la seva identitat. Que la comoditat del quitrà no ens faci perdre la pedra amiga!
