Fa un temps, va sortir al diari una proposta per canviar el nom del carrer de Cristòfol Grober pel de carrer de les treballadores de la fàbrica Grober. Immediatament vaig pensar «només de les treballadores?». I els mecànics que les hi mantenien les màquines en funcionament? No se´ls havia d´honorar també el treball? Per altra banda, crec que també s´haurien de recordar les mestresses de casa que compraven les vetes i els botons i permetien així que la feina de treballadores i mecànics tingués utilitat. Arribats a aquí, sembla lògic agrair al ­senyor Grober que hagués muntat tot el muntatge. Seguint així podríem suggerir el nom de sector fabril, complements del tèxtil, o el que sigui.

Vaig recordar aquesta anècdota al sentir parlar del dia del treball decent. I també m´ha entrat la curiositat de saber què podria ser un treball decent i quins canvis ens poden suposar els desitjos inclosos en la commemoració d´aquest dia, en particular l´aspiració que tothom aconsegueixi un treball decent.

La població activa d´Espanya, és a dir, la que està en condicions de treballar, és d´unes 23.000.000 persones. Oficialment tenen feina unes 18.500.000. Això vol dir que no hi ha feina adequada per a 4.500.000 persones. És difícil saber els motius de la no-adequació, però és ben cert que aquesta no adequació és real. Entre les moltes possibles causes, en comentaré algunes.

La primera pot ser, senzillament, que aquests llocs de treball que tots desitgem, no existeixin. La causa és senzilla: no s´han trobat suficients nous productes capaços de ser fabricats a un cost que permeti un preu atractiu per a un possible comprador. Si no hi ha compradors suficients, tampoc hi ha els fabricants necessaris. I es fa més difícil aconseguir treball decent. Cal aconseguir més compradors.

En aquests casos, tots esperem que l´Administració Pública resolgui el problema i li retraiem que no augmenti l´obra pública, la sanitat, l´educació, etc. Estem convençuts que això donaria treball per a tothom. És veritat al començament, però a la llarga, quan a l´Administració se li acaben els quartos, no es pot fer res més que fabricar més bitllets, fer retallades com quan ens toca fer-les a casa, o cobrar més impostos.

El fabricar més bitllets tampoc és una solució duradora. Si en un país hi ha 1.000 bitllets i 100 sacs de patates, cada sac val 10 bitllets. Si es fabriquen 100 bitllets més i l´Administració els reparteix per fomentar el consum i fer aparèixer compradors, els primers que vagin al mercat podran comprar sacs a 10 bitllets, però, si no hi ha un pagès que hi afegeixi més patates, aviat començaran a costar 11 bitllets cada sac. També hi ha la solució que es va fer fa molts anys de dir-ne pa de quilo al que només té 800 grams. Va tenir tanta acceptació que encara dura.

Les retallades les coneixem prou. Encara que donem la culpa a la colla de ­corruptes i d´ineptes que permet el règim electoral espanyol (i també el català), d´on no n´hi ha, no en raja. Ho saben prou bé les mestresses de casa.

Augmentar impostos perquè l´Estat continuï pagant, només està ben vist si l´augment només afecta els altres.

Sembla, doncs, que els governs no tenen l´habilitat suficient per idear nous productes que, un cop venuts, permetessin que els 4.500.000 treballadors esmentats abans poguessin fabricar-los. Amb la condició indispensable que el cost de fabricació permeti un preu de venda atractiu. I amb l´afegit de no blasmar després el «consumisme».

Hi ha també un problema afegit: la gran quantitat de gent amb una qualificació laboral molt baixa, moltes vegades amb problemes de llengua. I, algunes vegades, també amb el desig que se la vegi diferent. No crec que sigui possible que es creïn gaires llocs de treball de baixa qualificació; només es pot confiar que la gent vagi aprenent els nous oficis. I com que els nous oficis cada vegada són més tècnics, cal perdre la por al foment de l´ensenyament científic, encara que sigui més blasmat i difícil. Ajudarà que el treball pugui ser més decent.

El mercat laboral de més alta capacitació cada vegada és més mundial. Això porta que cada vegada s´hagi de trobar més feina a l´estranger. Igual que abans, si es vol que els treballadors es quedin al país, cal que un empresari trobi productes que agradin i que algú els compri.

També es dóna la situació que el treball hi és, però hi ha un excés d´aspirants capacitats. Des de l´òptica de promoure el treball decent, no sé què és el que dignifica més el treball, si donar feina a qui accepta un salari més baix o pagar l´import oficial a uns i deixar a l´atur als altres? O fomentar el «consumisme» perquè es vengui més i tinguem més llocs de treball? Cal fomentar el treball «innecessari» per poder pagar un sou decent a qui el fa? Amb els impostos de tots? I en l´àmbit mundial? El comerç just porta «decència» al mercat laboral del món subdesenvolupat, però què fem amb els treballadors dels països on no hi arriba prou «decència»? I si el sou que caldria pagar perquè el treball fos decent no permetés vendre el producte?

Un dubte. Els ajuts «paternalistes» que l´antiga Grober donava als seus treballadors, milloraven la «decència» del treball a la fàbrica o el feien més «indecent»? Desitjo treball decent per a tothom, però no sé com els governants podran aconseguir-lo. Potser que ens limitem a demanar més empresaris i a vigilar que el treball, sempre escàs, vagi essent cada vegada més decent. Però vigilant també que les vetes i els botons tinguin comprador.