Vaig començar a publicar articles al Diari de Girona el 8 de maig de 2007. Acceptar l'oferiment per a un neòfit era un repte enllestir una col·laboració setmanal. Però les ànsies d'escriure venien de lluny i havia d'aprofitar l'ocasió. Des del principi, un eix vertebrador havia de ser l'economia i la política en els diferents vessants: local, autonòmic, estatal i global. Un altre eix consistiria en la crítica de llibres, en especial de novel·la negra, per mostrar que la ficció, a vegades, supera la realitat. Eren uns temps apassionants per analitzar un món que estava canviant de forma accelerada.

A escala mundial, es cuinava la crisi financera iniciada per les hipoteques subprime; s'acostava el final de l'era Bush fill amb el bagatge de les guerres d'Iraq i d'Afganistan; la victòria de Sarkozy a França augurava una etapa incerta per a l'esquerra; el triomf dels nacionalistes escocesos esperonava a altres nacions sense estat ... Uf, va dir ell!

A Espanya, el PSOE anava a la deriva ideològica abraçant el social-liberalisme; el PP, que no havia paït la derrota del 2004, assetjava el govern de Rodríguez Zapatero, portava les lleis als tribunals i assistia a manifestacions com mai no havia fet.

A Catalunya, el segon govern tripartit naixia debilitat pels constants desacords entre els seus socis, amb un president Montilla incapaç de connectar amb la gent i tothom pendent de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

A Lloret de Mar, CiU aconseguia la majoria absoluta a les eleccions municipals del 27 de maig de 2007; l'Ajuntament expropiava la finca de Can Pujades per construir-hi una piscina olímpica; s'inaugurava una nova terminal d'autobusos i el conseller Huguet augurava una nova temporada turística extraordinària.

Amb aquestes pinzellades descrites, la temptació d'opinar era irresistible. I el diari de les comarques gironines, amb el distintiu de plural, sota una direcció assenyada i rigorosa, era capaç de combinar l'onada dels conversos a la independència amb la veu dels dissidents, contraris a la separació de Catalunya. Han passat els anys i un munt d'escrits, amb encerts i errors, han aixecat les ires i insults d'uns i el suport i agraïment d'altres.

Així avui es publica l'article cinc-cents, que suposa gairebé deu anys de pessics de realitat i de ficció amb una bona dosi d'ironia i espurnes de sarcasme. Déu n'hi do!

I, ara per ara, sense intenció de defallir, continuarem la tasca d'interpretar els fets objectius i prendre partit. És a dir, cal combatre la postveritat que enganya, oculta, exagera, tergiversa i apel·la als sentiments i emocions amb el propòsit d'evitar qualsevol raonament.