El primer president negre dels Estats Units va ser Bill Clinton. Quant al seu odiat Obama, ha estat el primer en què la Casa Blanca es trobava per sota de les seves capacitats. Per això ha arribat a avorrir-se en el càrrec. Li va costar mentalitzar-se per la reelecció davant Mitt Romney, el ninot del pastís de noces que va arribar a derrotar-lo en un debat preelectoral. Obama ha estat un bon estadista, un gran estadista per als seus devots, però s'acomiada de vostès amb la incògnita sobre els èxits que hagués fet d'haver-se dedicat completament a la presidència. La NBA és una poderosa distracció.
La revista satírica The Onion va rebre la proclamació d'Obama el 2008 amb el titular «Donen el treball més dur dels Estats Units a un negre». Vuit anys després, la mateixa publicació assenyala que «Obama decideix quedar-se a la Casa Blanca fins que les seves filles acabin el batxillerat». Del desafiament a la placidesa familiar, no és un mal compendi dels dos mandats del president a punt de la mudança. El descens als detalls d'un líder planetari, que ha contemplat a Washington com un retir daurat, ha contraposar-se a la màxima de Víctor Hugo, «no es busquen puces a la cabellera d'un lleó». L'emperador ha de ser jutjat pel que fa a l'altura olímpica del seu acompliment, la caiguda des del cim que Nietzsche explorava en Wagner.
Referint-se doncs als dogmes d'Obama, va aterrar a Washington des de Chicago, amb la intenció de resistir-se als atributs de la capital. És una constant en els presidents nord-americans, perennement incomplerta. Va arribar per serrar el pedestal de Wall Street, però va lliurar tots els milers de milions que van ser necessaris. «Odio rescatar els bancs», proclamava mentre vessava la seva cornucòpia. En la campanya per a la reelecció, no menyspreava la constatació que «els rics juguen amb altres regles». No obstant això, no va canviar les regles. Tampoc va modificar el crim sense càstig, eximint de la banqueta als dirigents de les grans entitats financeres, massa grans per complir la llei.
Cal col·locar a Obama al contrallum del seu predecessor, el George Bush que sostenia que «el futur serà millor demà». Abans de riure, recordi que el sortint va consolidar el retrocés en els drets humans iniciat per l'invasor de l'Iraq. Contravenint les promeses de 2008, Guantánamo segueix obert. De la banqueta també han estat excusats els segrestadors i torturadors de la CIA, refugiats sota el mantell de la Casa Blanca. El president que es mou amb l'agilitat de Fred Astaire executava a Osama bin Laden sense contemplacions, en una versió televisada dels GAL. Davant dels que l'acusaven d'indecís i vacil·lant, fulminava per mitjà dels drons a ciutadans nord-americans al Iemen. Per no parlar dels danys col·laterals, sota el format de víctimes civils.
Obama va significar un revulsiu comparable a Tony Blair per al Regne Unit. No obstant això, sobre l'apòstol del nou laborisme pesen avui les acusacions de criminal de guerra. No es pot descartar que els drons acabin funcionant com un bumerang, que llasti també al president dels Estats Units. No cal arribar al radical Chomsky, quan dictamina que l'aplicació dels criteris de Nurenberg obliga a penjar a tots els presidents nord-americans posteriors a la Segona Guerra Mundial, inclòs Carter. I en desembocar en el pitjor president i millor expresident dels Estats Units, convé recordar que a Obama, amb 55 anys, li queda mitja vida per davant. Amb dos llibres autobiogràfics publicats abans d'arribar a la presidència, porta molt avançades les seves memòries a la Casa Blanca.
La flegma resulta més manejable a l'entrada que a la sortida del càrrec, després de les punxades de milions de pàgines i tuits acusadors. No obstant això, es manté vigent l'eslògan inaugural «No drama Obama», encara que el president ha reconegut que redacta rèpliques incendiàries contra els seus crítics. Totes elles acaben a la paperera electrònica. El primer Premi Nobel de la Pau que va predicar la guerra no manté el carisma lluminós dels seus discursos a Berlín o al Caire, però ha reconduït les relacions amb l'Iran i Cuba sense despentinar-se. Ens va obligar a tornar a escoltar als polítics. El murri Putin ha estat el seu taló d'Aquil·les, però Obama diu adéu compartint amb el papa Francesc l'alçada de líder molt difícil de contradir. Tots dos es queden un esglaó per sota de la canonització en vida obtinguda per Mandela.
