És bona notícia que l´educació aparegui a la televisió pública catalana en una sèrie de ficció i s´aconsegueixin rècords d´audiència. Parlo de Merlí, aquesta producció pròpia que TV3 s´ha encarregat de convertir en el «fenomen Merlí» amb un ressò mediàtic que ha culminat la segona temporada amb el programa La nit de Merlí i amb els protagonistes presentant les campanades de Cap d´Any.

Ha estat un encert recrear en la ficció el món educatiu i els adolescents de casa nostra, i cal reconèixer la pretensió social del projecte. Tanmateix, el rebombori que ha provocat, tant per les crítiques com pels entusiasmes, demostra que el tema de l´educació i formació per a la vida dels joves, així com el paper que hi té la comunitat educativa, interessa i preocupa molt, entre altres coses, perquè no el tenim resolt. En aquest sentit, possiblement no s´ha situat la ficció a la franja de l´ensenyament obligatori -a les aules d´ESO, per exemple- perquè la complexitat i duresa de la seva problemàtica, la que defineix amb més exactitud la realitat educativa i social del país, difícilment permetria maquillatges o amabilitats als guionistes.

El batxillerat correspon a l´ensenyament postobligatori i, per tant, la ficció pot passar per alt amb major tranquil·litat elements decisius que condicionen negativament la tasca educativa des de la seva base: l´augment de ràtios a les aules, la manca de mitjans per atendre la diversitat de l´alumnat a la classe, la minva d´aules d´acollida per a l´alumnat nouvingut, la insuficient assignació d´hores de personal vetllador per atendre els alumnes amb dificultats motrius i/o hiperactius, la sobrecàrrega de feina dels docents que han d´afegir hores a la seva jornada laboral per elaborar nous projectes pedagògics, per adaptar-se a les noves tecnologies i, malauradament, per dedicar-se a tasques burocràtiques.

Tot i que el batxillerat comporta una sel·lecció de l´alumnat, a la història fictícia en Merlí té una classe de pocs alumnes, tots catalans i totalment homogènia. Gràcies a la ficció, no veiem en Merlí desenvolupant les nombroses feines de professor, sinó que el veiem fent les seves particulars tutories per cases, per bars o pels carrers. Igualment, la precarietat laboral que pateix el 23% dels docents públics, és a dir, els interins com en Merlí, queda desdibuixada per l´excessiva esquematització del personatge de la directora Coralina.

Avui, la confirmació o no del professorat interí en el lloc de treball depèn de la direcció, la qual cosa obliga el professor a estar-hi a bones i el manté tot el curs en una situació d´incertesa semblant a la que podria viure en l´àmbit privat. A la sèrie, en Merlí, com que només és un personatge, pot plantar cara a les amenaces de la directora sense preocupar-se de les conseqüències. Tampoc se´l veu patir gaires dificultats econòmiques, malgrat les retallades salarials que sofrim els docents de Catalunya, tant de pública com de concertada.

Però, Merlí conté elements positius: subratlla la importància del pensament filosòfic i de l´esperit crític per a la formació dels alumnes, justament quan s´arraconen les humanitats del currículum acadèmic; revaloritza la figura del professor, perquè en Merlí motiva la classe amb el que duu posat i amb un guix a la mà, empès per la passió pel que ensenya i pels alumnes; mostra alguns dels problemes que viuen els estudiants a l´aula i a la família, i que cal tenir presents a l´hora d´educar-los; fa visible la funció social del centre educatiu, de vegades molt desprestigiada; i, finalment i amb més o menys encert, Merlí humanitza el professorat, mostrant persones que no són déus, amb virtuts i febleses, com tothom.

L´univers que ens mostra Merlí, correspon a la ficció i no ens ha de confondre que la sèrie tingui un tractament realista i que estableixi moltes connexions amb la realitat, algunes encertades i d´altres més qüestionables. És ficció televisiva d´entreteniment, sotmesa als criteris d´audiència, i aquest fet condiciona substancialment la realitat que se´ns mostra. Sense entrar en les crítiques rebudes (masclisme, poca rigorositat filosòfica, valors ètics dubtosos?), és incontestable que Merlí esdevé «model» per als estudiants i els televidents, tant per bé com per mal.

Per aquest motiu, em sembla que no s´hauria de fomentar la barreja realitat/ficció amb programes com La nit de Merlí, perquè faciliten la confusió que el que veiem a la pantalla respon veritablement a la realitat de centres, de docents i d´estudiants de batxillerat i, potser per extensió, també a la de l´educació en general, i alimenten el convenciment que el patró Merlí és un ideal possible a assolir. Canviar i millorar l´educació d´aquest país és complex, però no avançarem si no tenim l´honestedat de reconèixer les seves necessitats i sense una correcta sensibilització social que col·labori a aconseguir que els canvis arrelin.