Tim O'Reilly va emprar l'any 2004 el terme Web 2.0 per referir-se a un entorn dominat per aplicacions que potencien la col·laboració i la informació compartida. Dues temporades després, entrava en escena Twitter, el servei de microblogging més popular del món. Mitjans i xarxes com aquesta, Facebook, Instagram, etc. han crescut des de llavors de manera exponencial. La ràdio va necessitar gairebé quatre dècades per reunir 50 milions d'oients als Estats Units. A la televisió, la mateixa fita li va costar 13 anys. La popular pàgina de Mark Zuckerberg va arribar als 100 milions d'usuaris en només 9 mesos. L'espai virtual ha trencat el monopoli de les empreses comunicatives i els actors polítics a l'hora de produir i distribuir continguts. Ja no són vàlids els càlculs clàssics sobre qui -i com i quan- genera dades d'aquest tipus i sobre qui -i com i quan- les consumeix. En entrar en acció els ciutadans, les regles i els protocols convencionals perden vigència. La reeixida campanya electoral de Barack Obama en el llunyà 2008 va suposar un punt d'inflexió en aquest aspecte. No obstant, els ciutadans encara estan lluny d'incorporar-se al debat públic en igualtat de condicions. Únicament aquells més entregats -o, com a mínim, motivats- viuen en la il·lusió que, amb una mica de sort, podrien dialogar amb els seus líders.
