En el record conservo la gran satisfacció que em va produir escoltar Zygmunt Bauman a Girona. Les paraules sàvies sempre són gratificants. Bauman és sense dubte un pensador clau en la construcció del discurs històric de les esquerres; és a dir, de la gran contesta al règim, de la construcció de la indestructible antítesi. Un règim que sota l'excusa de l'eficiència de la productivitat continua avançant cap al creixement econòmic infinit que interessa a uns pocs i que el planeta ja no pot resistir, com ens recordava Bauman el 2013 a Girona, convidat per la Càtedra Ferrater Mora de la UdG. El cúmul d'experiències d'una vida de jueu polonès perseguit pels nazis va donar a Bauman un punt de vista únic que, sumat a una vida entregada a l'estudi i a un talent superdotat, li va permetre encunyar el terme que faria fortuna de la «modernitat líquida» per referir-se a aquest món canviant on ja res no és estable ni segur perquè aquells pocs que dèiem ens la fan ballar al compàs que més els convé. Un Bauman que aspira a un estat mundial dels drets socials i democràtics on està clar que Catalunya haurà d'arribar amb veu pròpia, en pla d'igualtat amb Espanya o França. Un camí segurament tant o més ple d'espines que de roses que ja hem començat a recórrer en la nostra gran contesta al règim.
