Psicoanàlisi a la política catalana

11.01.2017 | 09:55

La paraula procés està arrapada a l'imaginari col·lectiu de molts catalans. S'ha jugat amb el mot i alguns l'han pervertit indegudament o l'empren de motiu per acudits a fi de mofar-se del moviment polític que aspira al fet que Catalunya figuri com un estat independent en el mapa.

Pels ideòlegs que creuen fermament en la necessitat de la secessió, el procés té ple sentit perquè afigura la culminació factual del seu anhel, per altres polítics bressolar-se en el gronxador del procés és un argument per mantenir-se en el poder, l'esquer per l'ham electoral i encara que en parlin solemnement intueixen que Catalunya no assumirà la independència. El procés és l'oxigen polític per romandre en càrrecs cabdals.

Quan se'n va començar a parlar els teòrics polítics experts en processos segregacionistes indicaren que si tot anava bé haurien de passar més de 20 anys per culminar la separació. En fa set o vuit i no tinc ni idea com acabarà tot. La relació tibant entre una comunitat que es vol despenjar i la que la reté és un joc d'equilibris perillosos que es tensen més quan l'estat que la governa no té el mínim interès que l'altre se'n vagi, ara bé si no els importa sí que la deixen caure, l'abandonen a la seva sort, puix que ja no en treuen cap profit econòmic, sols representa una pertinença en el mapa, però en la pràctica és una terra estèril, que causa més maldecaps que satisfaccions. L'estat s'empassa l'orgull patriòtic i evacua l'exèrcit, l'aparell administratiu i que s'espavilin els separatistes.

Quan explicava a classe la psicoanàlisi recorria a una figura molt entenedora (un cotxe amb moviment); els estudiants entenien bé els tres nivells de l'ànima humana, el psiquisme intern freudià, el primer nivell format per l'«ego», el jo o el conscient, el conductor del vehicle; el segon és el superego, superjò o ideal del jo, un passatger perepunyetes assegut al darrere, i el tercer nivell l'inconscient que es correspon amb l'imprevisible auto, amb el nom de «id», traduït per «allò» o «això».

L'ego, el conductor al volant, està governat pel «principi de la realitat», en viva disputa amb l'«id», l'inconscient, els soterranis de l'ànima desconeguts per l'«ego». L'inconscient o «id» és un submón curull de desitjos, insaciable i amoral, que està regit per una força tirànica i capriciosa anomenada «principi del plaer», que exigeix a l'ego, al xofer, satisfaccions immediates i incondicionals. L'«id» representa una ànima atàvica i salvatge, transgressora i brètola.

El nivell més alt de la nostra consciència l'ocupa el superjò, un ego sublimat, la moral estricta i conservadora, el pensament políticament correcte, la llei i l'ordre establerts, una potent força repressora destinada a subjectar els impulsos de l'«ego» i de l'«id» (Carl Jung afirma que el superjò és la veu dels pares, l'educació rebuda). Políticament podríem presentar-ho com la memòria present i activada de la Constitució espanyola defensada pel PP, PSOE, C's, segons com també per Podem, que tant l'«ego» com l'«id» volen oblidar o silenciar atès que els representa una doble i antiga consciència molestosa i imposada. L'«id» mai de la vida pactarà amb el superjò, però pot arribar a enteses cordials i temporals amb l'«ego».

L'«ego», el conscient, és el que pensa i raona i està en permanent contacte amb la realitat extrínseca i intrínseca; l'ego, el conductor, coneix bé la capacitat del motor del cotxe, la seva potència, l'estat en què es troba per anar-lo adaptant a l'exterior, puix que percep tot el que passa a la carretera i redueix o accelera la velocitat segons li suggereix el seu enteniment despert. Aquest viatge vital és molt complicat. Darrere del conductor hi ha el passatger perfecte, el superjò, que vol imposar-se sempre amb exigències, recomanacions i càstigs exemplars. Hi ha, doncs, un greu conflicte que alenteix i entorpeix la ruta vers Ítaca.

Si ja és ardu a l'hora d'emprendre un trajecte quan les dues persones es barallen habitualment, tot es fa més difícil si hi afegim un tercer element en discòrdia. Aquí el tenim: és l'«id», el propi automòbil gens convencional. L'«id» fet de naturalesa confusa, contradictori, indefinible. Apareix, doncs, un altre important problema: la pròpia màquina, conduïda amb extrema dificultat pel conductor que ha d'atendre o no a les reclamacions del passatger esgarriacries i frenar la rauxa de l'inconscient.

És molt difícil el trajecte perquè l'auto, l'inconscient, és ingovernable, fantasiós, i pren decisions motivat pels impulsos primaris com recular de sobte, accelerar en trams perillosos, parar-se en sec, frenar de forma irracional o no detenir-se tal com li manen.

Posem els noms freudians a la política catalana, l'«ego» és Junts pel Sí, el viatger del darrere és en darrera instància l'aparell de l'Estat espanyol que adverteix i censura el conductor; l'auto indomable (com he dit) és la CUP. Mentre l'«ego» posa el fre de mà, el cotxe corre rabent i no fa cas dels senyals de circulació perquè no els ha posat ell, ni respecta semàfors ni Mossos d'Esquadra, evidentment no paga els peatges de les autopistes. El jo conscient s'esforça per controlar, amansir l'inconscient desfermat, mentre el superjò contemplativament s'ho mira i quan li convé intervé reprimint.

Si tots dos, l'ego i el superjò, estiren la corda a fi de de mantenir-la en una negociació civilitzada, emergeix el gamberro inconscient i la talla. No sé quants conductors piloten el volant, quants són el viatger i el nombre de gent que simbolitza el cotxe; tampoc sé si el temps i l'espai són favorables per viatjar hores d'ara. Amb les actuals condicions l'auto abans que res hauria de passar per cal mecànic, també el conductor i el passatger.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema