Mai s'havia vist tant cinema de terror com ara. És un gènere tradicionalment menyspreat per alguns presumptes entesos perquè s'ha insistit a catalogar-lo de forma reduccionista (com històricament ha passat amb les ficcions «de gènere») o bé per la seva suposada vocació d'entreteniment per a la massa juvenil àvida d'emocions fortes.

Si per alguna cosa està servint aquest gran moment de forma que viu és per superar vells recels i donar-li la categoria que realment es mereix: l'artística, sí (en gran mesura abonada pels nombrosos autors que hi han apostat), però també la terapèutica. Pocs estils de cinema tenen tanta capacitat per desfogar-te dels tràfecs quotidians i, paradoxalment, evadir-te de les teves pròpies pors. Haver-les d'afrontar en pantalla t'obliga a reflexionar sobre allò que et treu la son, sobre les teves febleses irresoltes, sobre el que et reflecteixen aquelles formes suggerides a la foscor. Mirant pel·lícules de terror lluites contra els monstres domèstics, les fòbies infantils i les debilitats emocionals. No en surts necessàriament victoriós, però almenys, durant el metratge, ets honest amb tu mateix.

Potser per això un dels grans triomfs del cinema de terror, sobretot el més modern, és la dissolució del seu llenguatge més clàssic per tornar-se brillantment transversal. Ara ja no només t'espanten els assassins sense motiu o els espectres que transiten el passadís de casa, sinó que t'esfereeixen les seves lectures polítiques, les seves denúncies religioses i l'evident hiperrealisme de les seves radiografies socials. Ja fa temps que el bon cinema de terror és aquell que no et dóna una redempció final o un retorn a la mal entesa «normalitat», sinó el que et recorda que el monstre, l'amenaça, mai no acaba de desaparèixer del tot. Palpita al nostre entorn, perviu en nosaltres. Perquè, al capdavall, veure el costat lluminós i positiu de les coses no està renyit (o no hauria d'estar-ho) amb tenir molt present que allò que ens atemoreix també forma part de la nostra identitat.