Fotos i vides

12.01.2017 | 10:37

El personatge protagonista d'Els ponts de Madison, Robert Kinday, fa fixar en els moments lluminosos del dia per ser observats sense pressa: «La majoria de gent tanca la càmera fotogràfica massa aviat, perquè quan el sol es pon hi ha una estona de llum i de color, encantadors, quan el sol ja és colgat rebota la llum del cel». Són aquells moments en què si retrates et jugues la foto. Si el joc de clarors, formes i colors, no ens ha estat favorable, ja és massa tard, demà serà un altre dia. Una ben senzilla metàfora de la vida. Tot i que des d'aquella recordada pel·lícula fins ara ha passat molta fotografia per sota els ponts, aquest art té molts trets aprofitables per seguir la metàfora. Després del rodet de les escasses fotos de l'entranyable 6 x 9 de la nostra joventut ens inventen una petitona targeta digital que fa de magatzem de centenars d'imatges infalibles. És l'etern creixeu i multipliqueu-vos. Al retratista que treballava als jardins de la Devesa de Girona ara ja no li caldria ficar-se a dintre d'aquell drap negre per poder enfocar millor aquells nens que posaven més mudats que un pèsol; més aviat serien els nens els qui retratarien aquell personatge amable amb els seus estris de treball, el trípode enorme, la galleda del revelat i la bata especial, i aquests mateixos nens serien capaços de penjar les seves imatges a tot el planeta Terra. Aquells moments eren el poder de convocatòria de la nostra germana Devesa de Girona, quan aquells jardins i aquell brollador, encara intacte, es deixaven retratar i arxivar-ne les fotos als millors àlbums gironins. Ara ja no es fan aquells àlbums amb primaveres repetides. Els nens s'han fet tan grans que ja no valoren aquelles verdors d'un parc que també s'ha fet fulla de geriàtric, per llei de vida. Per la Devesa també es passeja alguna màquina fotogràfica, però l'estri actual té feina amb les megues i les gigues, i encara és el retratista el qui ha de demanar posar bona cara en el moment màgic del clic. Les màquines no saben demanar somriures. I, a més, la Devesa d'ara no està per somriures.El pas dels anys dirà si toca arraconar o ampliar els records, els fotogràfics i els altres, amb un to groc pansit com tots els passats, o amb un marc de memòria llarga i joiosa. Som nosaltres els qui hem de crear i aportar les irrepetibles imatges de bones voluntats a la cultura de la convivència quotidiana, engrandint l'àlbum tant personal com comunitari. Cap màquina no suplantarà la vida. Som al principi d'un any, d'un nou raig de llum. S'inicia el que serà un rebot de la claror del cel. Fa poc vivíem la posta de l'anterior, i hem après de Madison que la llum rebota, a l'hora dolça del captard. Cadascú sabrà si les fotos de l'any passat mereixen una ampliació per emmarcar o si les hem de dur, amb el cap baix, a la paperera de reciclatge. Així i tot, per dolenta i fosca que hagi resultat alguna foto del temps passat, encara podrà ser material aprofitable, igual que la brigada de tota la vida recollia tota la fullaraca tardoral i el pagès l'enterrava com a adob dels camps del seu treball. Amb boira, núvol o sol, a alguna foto haurem sortit, l'any passat. Tothom té una frase per dir, alguna cosa per fixar en imatge. Les fotos a vegades queden mogudes, borroses. O potser negres. A la nova tarja de fotos que ara posem a la màquina de la nostra vida li podem encomanar, íntimament, il·lusions noves i propòsits de nous compromisos. Som nosaltres els qui podem millorar les imatges que ara estan per crear, més enllà del ritme que van seguint de les estrelles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema