Des d'aquells temps d'en Jordi Pujol, Alemanya sempre ha estat posada per tots els governs de la Generalitat com el gran exemple a seguir, compartit sovint amb països nòrdics com Suècia, Finlàndia o Dinamarca. Ens ho han repetit tantes vegades que hem acabat creient que tot el que venia del nord per força havia de ser millor que el que pogués sortir de les iniciatives locals.
Però, aquell país amb el que tant ens hem volgut emmirallar porta gairebé una dècada marcant-nos el pas, diem què podem fer i què no i estrenyent-nos, cada any, una mica més el cinturó. I segurament, raó no els en falta, entre corruptes i despilfarradors ni els nostres besnéts seran capaços de retornar el deute que hem acumulat. Però una cosa és donar lliçons i assenyalar-nos el camí i una altra ben diferent és dirigir-nos donant exemple. Ho dic perquè si vostès es donen una volta per la capital d'Alemanya, per citar alguna ciutat d'aquell país, veuran que no hi ha cantonada ni racó que no estigui en obres i que el seu skyline és el que marquen les grues amuntegades, una al costat de l'altra. Es tracta, en la majoria de casos, de promocions públiques, fetes amb diners públics de país ric.
Potser, malgrat que els sobrin els diners, no cal tanta ostentació i més quan a països com Espanya encara els queda molt de camí per recórrer en això d'aprimar els comptes i la despesa pública. Els alemanys s'han oblidat molt ràpidament que no fa tant va ser a ells a qui se'ls va condonar part del deute, permetent així la seva ràpida recuperació econòmica, i es evident que tenen tot el dret a gastar els seus diners com vulguin, però en època de restriccions per a la resta de veïns potser estaria bé dissimular una mica perquè no cal que ens facin sentir més pobres del que ja som.
