A Babel, les quadrilles de paletes no es van dispersar perquè no s'entenguessin, sinó perquè no tenien intenció de posar-se d'acord. «La qüestió és si es pot fer que les paraules signifiquin qualsevol cosa», es queixava la innocent Alícia, la de Wonderland. «La qüestió és ?li va contestar algú amb molta mala llet? saber qui mana». I per això en cada noticiari, butlletí o edició es parla, sense empatx, de «guerra contra el terrorisme», com si el terrorisme (un mètode de domini o d'aspirar-hi) fos un enemic perfilat, com ho poden ser els kurds per als turcs o els israelians per als palestins. La guerra contra el terrorisme és una expressió que no té més sentit que el que tindria una «guerra contra la gimnàstica de manteniment».
Així que el poder (o els qui aspiren a tenir-lo o conservar-ho) sempre va trobar la manera de recargolar el sentit de les paraules, com quan Franco jutjava per «auxili a la rebel·lió» els únics que havien respectat el seu jurament de lleialtat a la República. Aquest fenomen, universal, es va agreujar a partir de mitjan anys setanta quan l'expansió dels tractes comercials (que no ha cessat) va imposar la moral dels negocis: «Amb el que jo li venc, pot aconseguir tot el que vostè vulgui o li sembli, no interferiré en els seus somnis». No trigarien a aparèixer programes de la tele en els quals els ximples reivindicaven no només el seu dret a dir ximpleries, sinó la benevolència per considerar-les acceptables, mentre ells reclamaven un fur per insultar a discreció.
Ens queixem dels aiguaforts de traç brusc a l'estil Donald Trump, però acceptem el professional pitiminí, molt celebrat a Hollywood o Silicon Valley, que diu que és liberal en qüestions socials (es refereix al sexe) i conservador en les fiscals: els pobres vagin a recollir les sobres a la porta de servei, si us plau, no em toquin les rendes. Cada vegada que Rajoy esgrimeix la prudència per tocar la Constitució, el que se li nota és que vol que ens abstinguem de tot contacte fins que no el beneeixi el capellà.
