Al·leluia amb sordina

13.01.2017 | 07:16

El Govern de la Generalitat impulsa una reforma de la regulació comercial que cal aplaudir per dues raons:

La primera és que se suprimeix la prescripció que només es puguin fer rebaixes en els períodes expressament autoritzats (dues vegades a l'any, al gener, després de festes i a l'estiu, després de Sant Joan). Al·leluia! Cal celebrar-ho per un motiu conceptual, un d'operatiu i un de lògic. El conceptual és que en absència de raons de pes que ho justifiquin, els poders públics no han d'interferir la llibertat d'empresa ni el lliure funcionament del mercat. I la reforma sense que hi hagi hagut canvis significatius relacionats amb les rebaixes sembla indicar que no hi ha –ni hi havia– cap raó de pes que ho justifiqués, era simplement una prescripció dolenta i arbitrària. L'operatiu és que en la pràctica no s'acomplia gaire la norma, molts establiments avançaven les rebaixes o en feien fora de temps i el Departament responsable del comerç no tenia capacitat operativa per detectar i sancionar tots els casos. El motiu lògic és potser el més rellevant, molts dels establiments comercials de Catalunya que vulneraven la norma ho feien perquè els períodes fixats no s'ajustaven a les seves necessitats, o bé pel tipus de producte que venen o, sobretot, per la ubicació. L'exemple més clar és el de les poblacions amb turisme estacional, les rebaixes les han de fer quan s'acaba la temporada, no quan estan tancats. La segona raó és que la reforma pretén concretar més les característiques que defineixen els municipis turístics. Al·leluia! La discrecionalitat que atorgava la norma als Ajuntaments per declarar o no turístic el seu municipi comportava un seguit de discriminacions als comerciants segons la població en la qual tenien el negoci. Els d'un municipi efectivament turístic però on l'Ajuntament no el declarava com a tal (normalment per la pressió d'un grup de comerciants que no volien obrir moltes hores i no podien suportar que els seus competidors obrissin quan ells estaven tancats), tenien els horaris molt limitats com si la raó de l'excepció turística de la norma no existís, mentre que els d'un altre municipi veí, igualment turístic i declarat com a tal, podien obrir en un horari molt extens. En sentit contrari, alguns municipis amb una taxa de visitants molt exigua o quasi nul·la es declaraven turístics i el seus comerciants podien tenir obert dia i nit. És a dir, sembla que es corregeix una altra mala prescripció de la regulació comercial.Però aquí s'acaben el cants d'al·leluia. Posem-hi, doncs, sordina. En primer lloc perquè la norma allarga «generosament» les hores permeses d'obertura de 72 a 75 a la setmana. I ens tornem a trobar davant d'un problema conceptual. Un govern pot regular determinades hores de tancament nocturn obligatori? Probablement sí, però un altre departament diferent del responsable del comerç i per raons que ho justifiquin (silenci nocturn, seguretat, neteja de carrers...) però cap govern no hauria de poder decidir a quines hores es pot vendre ni, sobretot, dir-nos a quines hores ens deixen anar a comprar ni la mida de l'establiment on volem fer la compra.
La reforma és un pedaç que no té en compte aspectes importants d'una realitat vertiginosament canviant. El percentatge de compres per internet creix de forma espectacular i els venedors no estan sotmesos ni a horaris ni a rebaixes. Ni a territori, algunes són totalment globals.
Les grans empreses de distribució comercial, alimentació fresca inclosa, estan totes treballant a marxes forçades per disposar, com més aviat millor, d'una logística sofisticada capaç de subministrar les comandes a domicili en temps curtíssims (entre 1 i 3 hores segons ubicació) o bé a hores demanades pel client. Saben que després hauran de seguir competint en qualitat i credibilitat, però sobretot saben que si arriben tard a disposar d'aquesta logística quedaran automàticament fora de mercat. Hauran de plegar, hauran perdut.
Les polítiques suposadament protectores dels petits comerciants ja no tenen sentit. Als petits comerciants eficients i especialitzats els seguirà anant bé (servir a domicili és també una forma d'especialització). Però algunes tipologies de comerç han caducat. Les famílies en les quals tots els membres adults treballen, van a comprar els productes de gran consum una vegada a la setmana o cada quinze dies a un lloc on puguin comprar una àmplia gamma de productes. I hi van en cotxe, naturalment. Però acabaran comprant per internet i rebent les comandes a domicili: anar a l'establiment escollit, aparcar, carregar el carro de la compra, descarregar-lo a la caixa i tornar-lo a carregar, posar la compra al cotxe, aparcar a casa, portar la compra del cotxe al domicili poden ser 4 o 5 hores de les 25 o 30 de lleure de què disposen –desperts– el cap de setmana. I, a més, comprar per internet, redueix el risc de comprar coses innecessàries. El futur és molt incert però hi ha coses que no ho són gaire.De fet, potser el que cal preguntar-se és per a què serveix una llei de comerç.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema