El món acadèmic es mou sovint en cercles reduïts i il·lustrats, i la informació circula de manera restringida i selectiva en els sectors iniciats. No es tracta d'opacitat, sinó simplement de manca de difusió i transmissió del coneixement fora d'aquestes esferes. Com si la realitat, social i cultural, es mogués en plans paral·lels i superposats sense connexió entre uns i altres. Aquesta dinàmica, que és comprensible en el terreny de la vida universitària i de les necessitats d'avaluació i reconeixement del crèdit acadèmic del professorat d'una universitat, té però una repercussió negativa en la sempre proclamada i gairebé mai materialitzada relació universitat-societat. Es planteja, doncs, un problema de visibilitat i de respostes diàfanes a les qüestions que es planteja la societat en el seu conjunt.

Què es cou a la Universitat? Per què la part més visible i quantificable és sempre el nombre de matriculats o el nombre de títols expedits i, en canvi, costa molt més de percebre els resultats de la recerca? O també, com és que, fruit dels circuits específics, passen coses en una universitat que saben millor a milers de quilòmetres de distància que a l'entorn social més immediat? Vull que quedi clar que no és dolent aquest afany imprescindible per traspassar fronteres, internacionalitzar la recerca i situar els nostres investigadors en la comunitat científica mundial. Simplement que un millor coneixement de portes endins, a casa nostra, aportaria un valor afegit i ens donaria motius i arguments per justificar la despesa pública que es fa en aquest camp.

Penso sovint en aquestes qüestions quan veig aportacions sòlides i de qualitat, nascudes a la Universitat de Girona, que assoliran àmplia acceptació en els mitjans propis però que no traspassaran la frontera més local i no esdevindran un valor comú assumit per la ciutat mateixa que acull la Universitat i pel seu entorn territorial més ampli.

I precisament per això, amb altres col·legues, encara d'una manera totalment espontània i inconstant, hem cregut que es podria popularitzar la denominació de «Factoria UdG» per identificar productes fets a Girona, exactament igual com quan ja fa molts anys vam tractar de donar visibilitat a la producció industrial de la ciutat amb el títol de «Made in Girona».

Simplement per popularitzar i compartir que hi ha coses que tenen repercussió fora d'aquí i que, en canvi, es couen ací.

Sense anar més lluny, el dia 2 de febrer, el professor Joan Nogué, fins ara director de l'Observatori del Paisatge, farà el seu discurs d'entrada com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Sense moure'ns de la facultat em ve al cap que ja en són membres la professora Mariàngela Vilallonga, el professor Josep M. Nadal, el professor Narcís Soler Masferrer, i el professor Josep M. Terricabras, i espera la data de la seva recepció, però ja n'ha estat elegit, el professor Josep Olesti.

De la mateixa «factoria UdG» i només també de la Facultat de Lletres 2016 ens ha deixat dues peces singulars de la bibliografia historicobiogràfica. Es tracta de Les lliçons d'història. El jove Pierre Vilar (1924-1939) (ED. L'Avenç) de Rosa Congost i el Manuel Brunet. El periodisme d'idees a l'ull de l'huracà (Catarroja, Ed. Afers, 2016) de Francesc Montero.

Seguint aquest fil d'una sola facultat, que en ell mateix és un exercici molt poc científic, durant aquests dies s'estan fent públics els actes de l'any Bertrana. Amb motiu dels 150 anys del seu naixement, l'any Bertrana esdevé una reivindicació amb tota regla per tot Catalunya i per la cultura universal d'aquest autor que va viure incòmodament la seva rebel·lia feréstega i creativa a Girona, i que es va haver d'acabar instal·lant a Barcelona, l'any 1911, després que l'any anterior la publicació de l'opuscle signat amb Diego Ruiz La locura de Álvarez de Castro havia sacsejat tots els fonaments de la ciutat conservadora i clerical, i havia desencadenat una reacció enfurismada que ha recollit detalladament el Dr. Joaquim Jubert Gruart en el seu llibre sobre Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i la locura de Álvarez de Castro.

Aquesta recuperació i reivindicació arriba de la mà de la «factoria UdG», d'una editorial gironina (Edicions de la ela geminada), i de l'edició a la Biblioteca Prudenci Bertrana de les principals novel·les de l'autor i, ara, amb data recent de l'edició de Tots els contes, amb una introducció de Xavier Pla i l'edició a cura d'Agnès Prats, mentre esperem delerosos que es completi la trilogia Entre la terra i els núvols.

I sabem també que es publica ara l'edició en francès de Josafat.

Són molt lluny ja els temps en què una jove i impulsiva professora, Margarida Casacuberta, es planyia en un treball seu de la solitud i abandonament del bust de Prudenci Bertrana a la plaça de Catalunya, tapat per les branques i les flors del baladre del parterre del costat. I no cal dir que hi té molt a veure la «factoria UdG».