«Totes les relacions socials, tradicionals i estereotipades, amb el seu seguici de concepcions i d'antigues i venerables idees, es dissolen; les que les reemplacen envelleixen sense haver tingut temps de consolidar-se. Tot el que és sòlid i permanent s'esvaeix en l'aire, tot el sagrat es profana i els homes es veuen obligats finalment a abordar les seves condicions d'existència i les seves relacions recíproques amb ulls desenganyats. (Karl Marx i Friedrich Engels, 'El Manifest Comunista').

ls meus alumnes de postgrau s'afartaven d'escoltar-me dient que el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman era l'últim intel·lectual viu. Des del dia nou d'aquest mes ja no puc dir-ho. Bauman compartia amb una llarga i il·lustre llista de pensadors com Ernst Bloch, Georg Lukács, Norbert Elias, Theodor W. Adorno, Simone de Beauvoir, Jean Paul Sartre, Eric Hobsbawm, Karl Polanyi, Hannah Arendt, Walter Benjamin i uns quants més, als quals caldria afegir alguns artistes, escriptors i músics, una singular trajectòria intel·lectual característica del pensament il·lustrat europeu. Tots, sempre amb algun matís en algun cas, eren jueus provinents de l'eix centreeuropeu modern que anava des de Varsòvia i Cracòvia fins a Viena, passant per Praga i Budapest; tots tenien en Karl Marx el seu màxim inspirador, tots van patir els horrors del nazisme i les purgues estalinistes, tots van passar per un o diversos exilis, tots mantenien durant tota la seva vida un ferm compromís amb l'emancipació humana enfront de les dictadures del capital, del feixisme i del comunisme i mai es van tornar conformistes o oportunistes. Eren cosmopolites, anti-nacionalistes (i anti-sionistes) per naturalesa i les seves experiències i la seva intel·ligència els va convertir també en anti-comunistes. Com bé ens va recordar Milan Kundera que tots els comunistes que havien estat executats per comunistes (Stalin sol va assassinar més comunistes que Hitler i Mussolini junts) havien estat denunciats abans com a «intel·lectuals».

La seva interpretació de Marx, amb totes les seves diferències i matisos, era tan ortodoxa com antileninista considerant Marx com el més radical i conseqüent representant dels principis de la Il·lustració i de la Revolució Burgesa, emprant la racionalitat crítica per a realitzar les promeses de llibertat, igualtat i fraternitat, tan pervertides per les societats burgesa-capitalistes. A diferència dels marxistes oficials, ells sí que havien llegit i estudiat en profunditat a Marx, i a Luxemburg, Korsch i Gramsci, i els han criticat tal com ho exigia el propi ideari de Marx.

Des del naixement de l'intel·lectual modern a l'Affaire Dreyfus 1898 el compromís actiu no se centrava en una disciplina organitzativa ni ideològica, sinó en la constant inquietud crítica i la defensa del pensament lliure i emancipador. Ja llavors es va perfilar la nefasta aliança entre nacionalisme, antisemitisme i autoritarisme com a principal enemiga de l'home emancipat que afectava tant moviments ideològics de dreta com d'esquerra. Intel·lectuals de la talla de Bauman sempre despertaven la sospita de tots els poders i, en molts casos, l'odi i la repressió. La intervenció pública i la crítica de la societat existent a partir de la coherència i autoritat moral estan en l'essència d'aquests intel·lectuals.

L'intel·lectual era una figura exclusivament europea. Societats amb autoritats religioses i tradicionalistes no generen intel·lectuals i fins i tot als EUA els intel·lectuals mai van aconseguir una influència significativa en la cultura general. En canvi, tots els moviments socials progressistes del segle passat, des dels seixanta-vuit i la primavera de Praga fins als alterglobalistes, passant pel feminisme, l'ecologisme, el pacifisme i els llibertaris, han tingut en ells les seves referències espirituals, encara que en molts casos van caure també en el parany de l'anti-intel·lectualisme populista.

A Bauman no només li va correspondre ser l'últim d'una estirp desapareguda, sinó que a més va haver d'analitzar amb tota la seva lucidesa com la liquiditat de les nostres societats modernes elimina sistemàticament els espais d'una intel·lectualitat crítica i d'una reflexió autocrítica. Els mitjans de comunicació, els partits polítics, les universitats i centres de recerca, etc., el debat públic ja no aguanta un pensament i un compromís sòlids. La liquiditat moderna, tan entusiàsticament anunciada per Marx, no va generar «ulls desenganyats» sinó tot al contrari, un engany i una ceguesa universalitzada, tal com havia anticipat Adorno als anys quaranta del segle passat. Ja no queden Baumans sinó només gestors d'idees líquides en un mar de banalitats. El trist no és que una vida de les més riques possibles arribi a la seva fi després de 91 anys, el trist és que hem fet tot perquè no hi pugui haver relleu.