Dijous passat, la lluna va fer el ple. Dies després s'activaven les minves de gener. El mar s'enretira. Sovint es converteix en un mirall. L'aire és finíssim, i el blau del cel s'endureix. Si la costa és rocallosa, l'efecte es fa més evident. L'aigua baixa, entre un i tres pams, i deixa al descobert el pedruscall, que des del novembre ha anat criant algues i cargols. Musclos i garoines, on en queden, es poden agafar sense mullar-se els peus. L'any 1891, a L'Avenç, Joan Maragall publicava un poema d'amor encès a la seva promesa. Comparava les minves de gener amb una primavera al pic de l'hivern, un esclat de clarividència enmig d'una època fosca. És exacte.

Les minves de gener van bé per obrir clarianes al pensament. Amb l'auxili del paisatge, que només serveix per això. Sempre que puc, doncs, després del ple lunar me'n vaig a Aigua Xellida. El roquissar i les caletes, la primera etapa del conte Un viatge frustrat, de Josep Pla -aturada tècnica, per proveir de cebes. Un dia de garbí petit, Pla i Sebastià Puig (l'Hermós) agafen un gussi al Canadell. Volen demostrar que es pot anar i tornar de França a rem i vela, demostrar-ho als partidaris del motor. Se'n van, indocumentats, a fer l'animal. La resta de l'aventura es pot deduir del títol.

Tot plegat em desembarca a la planiana, tan coneguda, del tot el que puja, baixa. A Aigua Xellida deixo que el paisatge, letàrgic i disminuït, m'ajudi a fer baixar el mercuri cerebral. Després d'un 2016 de política rubescent, de dies històrics cada dos per tres, necessitava la calma del racó que en diuen d'Aigües Mortes o la cala d'en Gotes. Assegut a frec de la barraca, entro en un estat geològic.

Tan cert com que l'aigua, ara remunta i amaga els farallons, ara s'abaixa i despulla les lloses, les incumbències humanes un dia ve que es disparen amunt, un dia va que s'aterren. El 9 de gener de 2016, Artur Mas feia el seu famós pas d'enroc curt, fem servir el llenguatge escaquista, i, com la torre i el rei, ell i Puigdemont quedaven l'un al costat de l'altre. Deien que el món s'havia d'acabar, Moisès era negat per les aigües que tot just venia d'obrir. Tothom quiet, com cada vegada que la CUP i Junts pel Sí han hagut de fer pinya. A finals de juny de 2016 també vam sentir, atònits és poc, la gravació en què Daniel de Alfonso i Jorge Fernández Díaz s'embrutien, amb aquell «les hemos destrozado el sistema sanitario». Aleshores també va semblar que el món trontollaria, que hi hauria un abans i un després, però les aigües van tornar al seu estat d'habitud, ni de gaire maregassa, ni de calma xitxa, l'estat en el qual el pujolisme va navegar durant un quart de segle.

A Aigua Xellida he entès que aquest 2017, tumultuós o avorrit, el món seguirà rodant, indiferent a les nostres incongruències, anhels i bertranades, acabi com acabi el viatge.