El gran consell

16.01.2017 | 10:12

He de confessar que a mi els consells no m'han servit gaire mai de res. M'agrada escoltar-los però sempre he decidit saltar al buit sense el paracaigudes d'un bon consell a temps. Darrerament veig com moltes persones que havien posat les seves il·lusions en la professionalització del mon de l'art, han d'abandonar el vaixell per sobreviure dignament en un dia a dia que cada vegada és més cruel amb els «artistes» que transiten per aquests paisatges quotidians freds i sense sentiments. I què els puc dir jo, quan un company o companya em diu que fins aquí, que ja no pot viure de ser actor o actriu i que deixen de lluitar contra corrent, abandonant-se i acceptant que el riu de la normalitat se'ls empassarà per sempre. Perquè com deia Van Gogh: «Els artistes varen néixer per fer descobrir el que d'altres no veuen». Aquesta era la nostra raó de ser. Un actor o una actriu professional que llança la tovallola és una pèrdua tristíssima per a un món que volia ser més humà, més sensible i més reflexiu. Jo no sé mai què dir quan desapareix per sempre un ambaixador dels sentiments. No tinc cap consell per aquell cos derrotat per les exigències materials d'un món que tot ho vol cobrar amb coses materials. Però crec que el millor consell no és aquell que et planteja la rendició sinó aquell que t'esperona a plantar cara i morir matant. Si hem de morir (metafòricament) mostrem la nostra mort públicament i que neixi la vergonya en tots aquells que un dia ens van adular i es varen aprofitar de nosaltres. Sempre que tinc dubtes de si aturar la lluita constant de ser actor em ve al cap el millor consell que he rebut a la meva vida sobre l'ofici de ser actor. Me'l va donar el gran actor Lluís Torner i Bover, mort mig oblidat de tothom l'any 1999. Jo feia una obra amb la Cia. Flotats, al Teatre Poliorama, que es deia Cavalls de Mar, dels germans Cirera. En Lluís i jo estàvem sols en un racó del teatre esperant per sortir a escena, jo fet sempre un sac de nervis i ell assegut tranquil·lament esperant el seu torn. Un vespre, veient la meva actitud inquieta, mentre em mirava em va dir: «Vols fer el sant favor de parar quiet! No volies fer teatre? Doncs ara et fots». Sempre, quan veig que tot agafa un color fosc, quan els companys de lluita de tants d'anys abandonen les armes de les idees i les paraules, quan els que aportaven llum i reflexió ara som senzilles figuretes de Lladró que només existim per tapar males consciències, serro les dents i em dic: Sí, Sr. Torner, té tota la raó, era el que volia i sé què em toca fer, aguantar. Aguantar perquè un anhel sostingut amb dolor té molta més força vital que una retirada forçada per ignorants de la bellesa. A tots i totes els meus companys actors i actrius que estan pensant que aquesta lluita ja no val la pena, se m'acut un humil consell: si avui hem arribat fins aquí, segurament demà podem arribar fins allà. Fotem-nos i aguantem. L'aquí i l'allà son llocs meravellosos, on malgrat totes les hores amargues, sempre seran millors que l'amargura constant dels que es creuen guanyadors del gris no res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema