Somnis trencats

16.01.2017 | 10:12

L any 2017 ha comportat bells somnis trencats i ominosos presagis. A punt de concloure el segon mandat de Barack Obama, se'n va de la Casa Blanca un home indubtablement decent, però que no va aconseguir ser líder al seu país ni va voler ser-ho en la comunitat internacional. Pot ser que la Història el tracti, però, amb més justícia que els seus contemporanis, sobretot si l'aprensió que genera el seu successor queda plenament justificada. Ara bé, pel que fa a la relació euroatlàntica, durant la presidència d'Obama hem trobat a faltar un lideratge ferm, un guia fort i clarivident, algú, en suma, que compensés la tremenda feblesa d'aquest magma sense personalitat, caràcter i futur que anomenem amb inflat optimisme Unió Europea.

I és que des del 1941 ens hem acostumat que els americans ens treguin les castanyes del foc: derrota militar del feixisme, superació del bloqueig de Berlín i victòria en la Guerra Freda contra els soviètics, Pla Marshall i recuperació econòmica, desintegració de Iugoslàvia, etc. Ara tenim un depredador imperialista a Moscou, decidit a recobrar l'hegemonia russa tant a ñ'Àsia Central com a l'Europa de l'Est, i a més amb ambicions de protagonisme geoestratègic al Pròxim Orient i al nord de l'Àfrica, sense oblidar la seva excel·lent sintonia amb Grècia. Putin maniobra i s'embolica no només per influir en les eleccions presidencials nord-americanes a favor de Trump, sinó per dividir i debilitar la Unió Europea. A més, Vladímir Vladimirovitx s'ha cruspit per berenar Crimea i té sota control mitja Ucraïna. Cal afegir que també hi ha importants minories russes als Estats bàltics (Washington va a enviar més reforços militars a la zona), als quals podria exportar-se el provat model secessionista ucraïnès o un altre de similar. Amb raó Moldàvia ha reorientat la seva aspiració d'integració europea per iniciar una nova aproximació al Kremlin.

A l'interior de la UE ja hi ha dos països que s'estan allunyant de l'Estat de Dret (Hongria i Polònia), sense que les institucions europees els hagin tret encara targeta groga, amb la consegüent amenaça d'expulsió. No era la UE un club democràtic, o es reduirà finalment a un mercat únic per a benefici sobretot de la indústria alemanya? D'altra banda, si el 2016 ens va deixar el cop del Brexit, la paorosa crisi dels refugiats i una forta involució política a Turquia (l'etern candidat desdenyat per Brussel·les), 2017 ens pot obsequiar amb l'enfonsament de la Banca italiana, l'accés de Marine Le Pen a la presidència de la República Francesa i un avanç substancial d'Alternativa per Alemanya en les eleccions al Bundestag.

Per tant, la qüestió és en aquest moment si el somni d'uns Estats Units d'Europa està definitivament trencat o senzillament sempre va resultar una quimera. I si fos així, a què quedarà reduït el projecte d'«una unió cada vegada més estreta entre els pobles d'Europa», objectiu perseguit des del Tractat de Maastricht? Pitjor encara: ¿qui o quins heretaran la Unió Europea?

Un politòleg britànic, David Runciman, escriu en un lúcid assaig (Política, Ed. Turner, 2014) que la Comunitat Econòmica Europea, antecessora de la Unió Europea, únicament va ser possible gràcies a la catàstrofe de la II Guerra Mundial (una veritable guerra civil europea, com tantes vegades s'ha dit, iniciada ja el 1914) i a una altra catàstrofe que semblava imminent, la de la Guerra Freda. Només aquests fets van propiciar l'acord entre França i Alemanya. «Sense guerres pel mig, la possibilitat de canvis dràstics que desemboquin en una federació europea –un acord entre Alemanya i Grècia– sembla molt remota». I conclou: «Amb temps, i també amb sort, pot ser que aconseguim tirar endavant sense que ens passi res terrible. S'imposen dues preguntes: tindrem sort? I ens queda temps?».

I de l'opinió d'un politòleg a la d'un eximi jurista, Jean Claude Piris, que va dirigir durant més de dues dècades el servei jurídic del Consell de la UE. Segons declarava el passat 31 de desembre a un diari espanyol: «Avui dia, tant els líders europeus com la seva població estan en contra dels Estats Units d'Europa. Això s'ha acabat. Ningú vol tenir una política educativa, sanitària o de seguretat social centralitzada. Cada país té la seva pròpia identitat i vol mantenir-la», sense perjudici de més coordinació de les polítiques pressupostàries i econòmiques. La mateixa idea d'una Europa a diverses velocitats és ja una il·lusió. ¿Pot desaparèixer la UE? Ha de tenir molta cura. És una aventura magnífica, «però hem de lluitar per ella cada dia».

I en això va arribar Donald Trump i va començar la carrera de l'adulació per part dels dirigents polítics europeus. De poc els servirà si el nucli de la política econòmica del nou president és el proteccionisme aranzelari. A més, com va observar el gran historiador Tony Judt, la UE no anirà més enllà dels seus orígens funcionals si s'obstina a no ser altra cosa que «la suma i màxim comú denominador dels interessos egoistes i separats dels seus membres». Doncs en això ens hem quedat, em temo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema