El contuberni de munic, juny 1962

17.01.2017 | 07:20

Amb l´excusa de la lectura de l´assaig La primavera de Munic, de Jordi Amat, voldrem parlar de diversos llibres. Sobre la Guerra Freda, en la cultura, la política, on els serveis secrets occidents, o sigui la CIA nord-americana i l´MI6 britànic, lluitaven contra els soviètics de la KGB per influir i manipular els perills d´un avanç de les idees socialistes entre els escriptors, artistes i polítics. El millor sobre aquesta penetració a Amèrica és La Guerra Fría cultural, de Frances Stonor, treball exhaustiu sobre com la CIA promociona els pintors neoexpressionistes nord-americans com Pollock, per fer front al realisme socialista de l´URSS.
Tornant al llibre del barceloní Amat, ens centrarem en la tesi central del seu assaig, sobre les activitats ocultes del famós Congreso por la libertad de la cultura, on el Comitè espanyol tenia la seu a París, finançat per la Fundació Ford, tapadora de la CIA (la qual controlava diversos comitès arreu del món). El de París tenia com a president Salvador de Madariaga, destacat intel·lectual, polític, republicà i liberal; a Pablo Martizaro, activista demòcrata que s´arruïnà per ajudar, editar estudis, revistes, debats, etc.
Ens ha agradat molt descobrir la biografia –praxi– política de Martí Zaro, principal animador, aglutinador de demòcrates hispànics que conspiraven per criticar i enderrocar la dictadura franquista, aquest acabà arruïnat, marginat i oblidat. El mateix passà a un altre home clau del comitè a París, el polèmic Julian Gorkin, exmilitant del POUM, els estalinistes assassinaren el seu líder Andreu Nin i perseguiren i empresonaren tots els seus militants: Gorkin, així com el gironí Agustí Gironella, després del fracàs de la Revolució i la Guerra Civil Espanyola, exiliats a Mèxic i a França a finals de la 2a Guerra Mundial, com el seu gran amic espia supertrotskista Víctor Serge, es tornaren socialdemocràtes, europeus reformistes. La CIA nord-americana els finança i utilitza per anar contra els interessos de Stalin i de Franco.
Però la gran manipulació era lluitar contra tot allò que fos socialista, sols defensaven els vells valors de les democràcies liberals, al servei dels renovats monopolis del capitalisme global, dirigits per l´imperialisme americà, on l´OTAN intervé de forma directa o a través dels serveis secrets, fent cops d´estat o dirigint futures transicions democràtiques, perquè res canviï i poder seguir fent negocis, etc.
L´altre home clau del comitè de París és Dionisio Ridruejo, exfranquista que evoluciona cap a la socialdemocràcia. Ridruejo fou un dels dissidents del franquisme i crític amb l´autoritarisme, repressió, cinisme i hipocresia del seu fals nacionalcatolicisme retòric. De 1950 a 1965, Ridruejo va estar en tots els principals grups antifranquistes per la democràcia. Seria perseguit, multat, empresonat i exiliat a París, i amb J. Gorkin, Madariaga i Ridruejo foren els principals organitzadors del Congrés de Munic (que el règim batejaria com al Contuberni de Munic), on cap a 120 intel·lectuals es reuniren a la capital de Baviera, a Alemanya, per parlar del futur de l´Espanya democràtica.
Per complementar el llibre de l´Amat hem rellegit altres grans llibres de l´època, del sempre polèmic Gregorio Morán, El cura i Los mandarines. Aquests dos llibres retraten millor la vida i l´evolució dels principals intel·lectuals hispànics, des dels exfalangistes com Ridruejo, Tovar, Lain i Aranguren; fins als liberals Madariaga, Zaro, Gil Robles, Pepe Bergamín, Ortega i J. Marías; passant pels socialistes R. Llopis, Tierno, G. Vidal, de Castro i Beneyto; i per escriptors com Castellet, Catalán o Manent.
La majoria d´aquests retratats per Amat i Morán anaren al Congrés de Munic, els únics que no hi foren convidats van ser els militants o simpatitzants comunistes. Al cap d´uns anys, quan es va descobrir que els Congressos de la Llibertat estaven inspirats i finançats per la CIA (cosa que en el fons tothom sabia) la gent ja no hi va voler col·laborar, ja que la Guerra Freda per culpa de la cursa armamentística, de l´americanització de la societat i de l´hiperconsum occidental. L´URSS anava cap a la ruïna i l´autodestrucció i no calien conspiracions secretes per anar destruint els valors socialistes revolucionaris.
També podríem parlar de les múltiples operacions Gladio, dels serveis secrets de l´OTAN –CIA, que en el cas de que el PCI guanyés les eleccions italianes ja tenien plans d´una sèrie de cops d´estat com el cas de Pinochet a Xile, ja ue no volien cap altra Revolució dels Clavells dels capitans de Portugal. A Grècia manaven els coronels assessorats per l´M16 britànic; a França, després del maig del 1968 tornen a guanyar els tradicionalistes de Charles de Gaulle; a la Gran Bretanya, la Tatcher derrota els sindicats i tanca les mines de tota mena; i a l´Espanya de la transició cap a la UCE i l´OTAN, Carrillo (PCE), el PSOE i els sindicats fan els pactes de la Moncloa, acceptant els Borbons i la bandera.
S´ha publicat recentment un article al Diari de Girona, una magnífica entrevista a Antoni Batista, autor de La caça del PSUC, del nostre admirat, sempre crític i irònic Albert Soler. El títol ja anuncia com les gastaven els ianquis en la Guerra Freda: el paper de la CIA va ser clau en el final del PSUC. En l´actual descomposició de quasi tota l´esquerra socialdemòcrata europea i dels vells partits comunistes reformistes com el PCI i el nostre PSUC, tot i que estaven a l´esquerra amb els maoistes, trotskistes i llibertaris, com enyoren la mort del pare, PCE. PSUC, on es ­començava la joventut-rebel·lia per fer-nos grans, els que encara crèiem en la revolució, i tot el poder per als soviets... assemblees...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema