Una nova síndrome

17.01.2017 | 10:32

La lentitud de la justícia i la proliferació de mitjans (hi ha ja més periòdics que realitat) provoquen que personatges com Blesa es repeteixin de manera cíclica i ens arribin a ser tan familiars com el veí o el germà de la nostra dona. M´explica un amic de tota confiança que l´altre dia es va creuar al ­carrer amb Bárcenas, a qui va abraçar i va desitjar bon any sense adonar-se que era Bárcenas. Va sentir que es tractava d´algú molt proper i va fer el que fem amb els propers. Ja a casa, i intentant identificar el paio al qual tan efusivament havia saludat, es va adonar que es tractava de l´extresorer del PP. Li va passar al meu amic, però ens pot passar a tots. Vas pel carrer, abstret en les teves coses, aixeques la vista pel que sigui, descobreixes Francisco Correa i li estrenys la mà preguntant-li per la família.

La vida comença a semblar una seqüela de La que se avecina o d´Aquí no hay quien viva, ara no hi caic. Tothom ens resulta familiar, com si visquessin al pis de dalt, o al de baix, o es tractés del porter de la finca. Pensa un que fins els mateixos jutges han de sentir un déjà vu quan obren la persiana del jutjat i es troben Blesa esperant-los.

- Però què fa vostè aquí?

- Resulta que em vaig apujar il·legalment el sou i vostè ha de condemnar-me a quatre anys.

Si jo fos un d´aquests suposats delinqüents intentaria agilitzar els tràmits per anar a la presó com més aviat millor i sortir-ne com més aviat millor, també. Però sobretot perquè la gent deixés de saludar-me pel carrer com si fos el seu cosí o el seu cunyat. Per fortuna, les ­càmeres no entren al presidi, on pot un gaudir per fi de certa privacitat. Mentre escric aquestes línies, veig Rodrigo Rato a la pantalla de la tele, que mantinc encesa encara que sense volum, perquè les seves coloraines em facin companyia. L´exvicepresident d´Aznar entra o surt d´un jutjat amb la cartera a la mà dreta. Una imatge icònica a la qual estem tan acostumats que ens rellisca. Però no ens rellisca, es queda dins, tan dins de mi, de nosaltres, que, vulguis que no, acabes agafant afecte a l´animalet. Aquí hi ha una síndrome nova, encara per definir. Què diu el diccionari?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema