El nen de casa n'ha fet 9. Quan tens un fill, a banda de descobrir que les persones del teu entorn tenen més ganes de veure'l a ell que a tu, també descobreixes que comptes més els seus anys que els teus. Això és perquè t'interessen més les seves sumes que les teves, per descomptat, però també perquè el seu naixement marca un quilòmetre zero de la teva existència, com si tots els camins previs confluïssin en aquell. Quan els fills irrompen a la teva vida, la teva identitat no es dissol, com alguns pretenen fer veure, però sí que es reajusta, perquè et situen en la certesa que una de les claus de la vida adulta és entendre que bona part de les teves preocupacions vitals són absurdes. Per tant, et bolques a assumir que el nen que eres té ara un reflex en el nen que tens, i durant uns quants anys intentes equilibrar l'afany de protegir-lo amb la necessitat que trobi una personalitat pròpia. Li transmets, inevitablement, algunes de les teves fixacions, però també esperes que generi les pròpies. El meu cas és prou singular: ha sortit fan de Star Wars, com el pare, però també dels cotxes de policia, i el pare no té carnet de conduir ni és policia.

La qüestió, deia, és que n'ha fet 9, i totes les reflexions sobre la paternitat comencen a ser encara més relatives del que ja eren. Amb 9 anys, un nen ja apunta a uns criteris propis que, en alguns casos, topen de cara amb els imperatius. Raona, argumenta i tu i els teus «perquè ho dic jo» han quedat més obsolets del que voldries admetre. Comença a plantejar-se temes relatius a la vida, a la família i al futur que creies més inherents a l'adolescència, perquè ho van ser de la teva, però és que ara maduren a una velocitat pròpia dels temps que els ha tocat viure. I a més, amb la seva inusitada intel·ligència, amb la seva desarmant sensibilitat, el nen et dona una lliçó única: ha arribat el moment que ell et fa aprendre més coses de les que tu mai seràs capaç d'ensenyar-li.