Casa

18.01.2017 | 07:21

Ultimament, ves a saber per què, penso en la casa (casa meva, casa dels altres, les cases en general). No és que tot de cop m'interessi l'arquitectura, és més aviat el concepte. Casa. A casa. Casa meva. Vull dir això. Allà on tanco la porta i si no ho vull, no hi entra ningú.

M'agrada tenir la casa endreçada. Que m'agradi tenir la casa endreçada no vol dir que sempre l'hi tingui. Però quan està endreçada penso que bé que s'està a casa i coses així. Hi ha un llibre d'una japonesa que també fa vídeos que es diu La màgia de l'ordre i que no he llegit però el títol m'agrada molt i suposo que va per aquí: l'ordre ens fa sentir bé. I a més a més és divertit perquè és bidireccional, va de dins a fora i de fora a dins. Les dones de la meva família quan necessitem ordenar-nos per dins ordenem per fora: si ens veus enterrades a sota d'una muntanya de tuppers i de tapes intentant fer parelles i dient amb tres en tenim prou!, tota la resta fora!, és que passa alguna cosa i és curiós que arreglant tuppers se solucioni una mica (cadascun amb la seva tapa, ordenats, i en dono cinc perquè en tenim massa: quin descans!). La meva àvia canvia els mobles de lloc (el sofà aquí i la tele, allà, molt millor, perfecte). Però no passa només a la meva família, és clar: la casa és un tema vital. Tinc un amic que fa dies que dóna voltes a l'organització del seu estudi i un familiar que no té clar quin terra vol posar a la cuina. He vist la síndrome del niu de tres amigues molt embarassades que van organitzar a casa veritables revolucions. Ho heu vist mai? És al·lucinant: una rentava cortines, estores i mantes com si el demà no existís. Una altra va buidar del tot (del tot!) l'habitació dels trastos i ho va endreçar tot amb una organització gairebé militar. L'altra es va estar un cap de setmana netejant altells, làmpades i marcs de porta, enfilada a l'escala per arribar fins a l'últim racó. Jo aquests dies (sense síndrome del niu) vull construir un sabater per aprofitar un racó de l'entrada i treure la pila de sabates que inunden una habitació. Sí, són temes vitals. I no ho dic de broma. Perquè quan arreglem la casa, tot de cop ho he vist clar, som un animal més, com l'ocell que va a buscar el branquilló perfecte o la llúdriga que vol ampliar una mica el seu cau. Encara que ho vestim amb dissenys Ikea.

Quan ets petit casa teva és molt important, no te'n podries imaginar cap altra, com passa amb totes les coses de les vides dels nens. Després et fas gran i un dia marxes i la casa deixa de ser important, són més importants les coses que passen –que passen al pis que has llogat o en un viatge o a casa el xicot que t'agrada tant. I després encara passen més anys i un dia, no saps ben bé per què, tornes a necessitar casa teva. I llavors és quan és d'extrema importància construir un sabater per aprofitar aquell racó de l'entrada i no et fa res passar-te una tarda al Bauhaus mesurant fustes i comprant xarneres i ah, sí, també volia comprar una espelma que faci bona olor. Com una llúdriga qualsevol!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema