Patria, de Fernando Aramburu, és innegablement una novel·la conjuntural, d'un gran oportunisme polític i social, que narra amb discreta literatura el període en el qual Euskadi va viure sotragada per la banda terrorista ETA. Una novel·la polèmica escenificada al País Basc fou El hijo del acordeonista, de Bernardo Atxaga, que va provocar el que s'anomenà «el cas Echevarria», nom del crític literari d'El País que va maldir severament contra la novel·la titllant-la de maniquea i beata.

Patria no té la grandesa literària per manca de brillantor de Cien años de soledad de García Márquez, de Guerra i Pau de Tolstoi, ni dels Episodios Nacionales d'en Pérez Galdós (com s'ha afirmat) i si hem de cercar-li un referent citaré la trilogia de Josep Maria Gironella, especialment Ha estallado la Paz, un títol cridaner que no m'agradà, com vaig comentar a l'autor, que fou amb mi sempre amable; em digué que era una paradoxa llampant comercial; jo no em referia a l'aspecte formal (esclata una bomba, però no la pau) sinó a considerar que el postfranquisme podia ser empaquetat amb el nom «pau».

Des del punt de vista de la construcció novel·lística, l'estructura formal, té una versemblança amb la primera i meravellosa novel·la coral El Jarama, d'en Sánchez Ferlosio, dotada d'una narrativa tan trepidant, fresca i actual, que sembla escrita ahir mateix. Sempre he defensat que és una de les millors novel·les de la literatura espanyola del segle XX.

La novel·la Patria de F. Aramburu, de 600 pàgines (com més llarg és un llibre més augmenta la possibilitat d'errar històricament i literària) no està mal escrita, tampoc és una obra d'art; és novel·la del tot recomanable que s'hauria de llegir sense prejudicis ideològics, com ho foren els llibres del susdit Gironella sobre la guerra civil i la postguerra, elogiats per uns, denigrats per altres; el que no té cap sentit és criticar un llibre o l'autor sense haver-lo llegit, com ha passat amb en Josep Pla.

La crítica s'ha de fer sense prejudicis i a posteriori: després d'haver llegit el llibre i haver-se documentat sabent què va passar en el temps de la República, en el cop d'estat militar d'en Franco i durant la llarga nit fosca dels anys de dictadura, igualment s'ha de ser coneixedor de la història d'Euskadi, del període en què uns joves moguts per ideals èpics i morals, delerosos de vides aventureres tan arrelades en el cor dels adolescents que se senten per raons d'edat omnipotents, s'alçaren en rebel·lia contra la violència i repressió estructural d'aquells anys del règim franquista, guanyador d'una horrible guerra i desesperadament cercaren una pàtria basca vinculada a la mítica gloriosa i llunyana. La volien pura, però radicalment d'esquerres. Repressió i acció, acció i repressió.

Tot el territori basc vivia atemorit entre ETA i el GAL, l'escamot repressiu de terrorisme d'Estat, la «guerra bruta». El pare empresari d'una nostra amiga va ser escarnit públicament amb pintades acusat de ser un bord «espanyolista», fins que cedí al xantatge. L'amiga va fer de «mula» transportant i ingressant diners en un compte d'ETA en un banc de Luxemburg. El gran mèrit de l'autor de Patria és haver reflectit admirablement bé aquest estat de terror de la comunitat basca i si bé la història de les famílies i amistats esberlades per culpa de la política era un tema conegut, ell ha sabut posar-hi literatura.

(Una nit a Bodrum, Turquia, per casualitat vaig parlar amb militants d'Herri Batasuna i no ens entenguerem; em semblà que volien imposar-se sense cap respecte per la democràcia).

El llibre avança vibrant i la narrativa és del tot correcte; el lector s'adhereix al llibre amb interès perquè el relat el pot, el domina. Flaquegen els diàlegs, la part menys treballada de la novel·la, esdevenen massa literaris. Els personatges no són plans ni previsibles, ans plens de «factor humà»; l'autor dibuixa psicologies raonables i convincents, que a ulls del mal lector resulten estereotips de la lluita clandestina i subversiva. Hi ha tòpics, però la humanitat n'està curulla i no incloure'ls seria falsejar la mateixa realitat.

És una història farcida de molts personatges; resulta un xic baldera i feixuga l'autoreflexió que l'autor formula al llarg del llibre per explicitar retòricament el que succeïa en el si de la societat basca sota l'amenaça d'ETA. Que una novel·la m'enganxi és una gran sorpresa.