No és gaire freqüent que els mitjans d'informació parlin del sempre controvertit tema de les propines dintre del món de l'hostaleria, i encara menys del tractament envers de la seva cotització a la Seguretat Social i la fiscalitat que se'ls ha d'aplicar. S'entén com a propina una quantitat indeterminada de diners amb què, de forma voluntària, el client recompensa un servei eventual al cambrer o empleat de l'establiment que l'ha servit. Té caràcter totalment voluntari a Catalunya i arreu de l'Estat espanyol; no és així a molts països estrangers del nostre entorn i als Estats Units, per exemple, on ja és una altra història, ja que la propina, que forma part del salari del treballador, hi és obligatòria. Es tracta de quantitats desconegudes i incontrolables per part de l'empresari que van a parar a mans dels seus treballadors sense la seva intervenció directa. Ara bé, si d'una primera lectura podríem considerar que tals quantitats que arriben als treballador són salaris, si com a tal cosa s'entén «la totalitat de les percepcions econòmiques rebudes pel treballador en diners constants i/o en espècies», cal tenir en compte que ens estem referint a quantitats rebudes «per la prestació professional pels serveis laborals per compte aliè». De la qual cosa cal deduir que, en la definició legal, el salari és entès com una contraprestació econòmica pels serveis prestats. En conseqüència, si bé és cert que els diners als quals hem fet referència, malgrat que són percebuts pel treballador en el marc de la relació laboral, aquests no tenen la consideració de salari en mancar-los el caràcter de contraprestació pels serveis realitzats, i atesa la qualitat de voluntarietat per part del client, així com l'aleatorietat en el seu import i, sobretot, aliena a totes dues parts que han concertat la relació laboral -empresa i treballadors-. Així, la Sala Quarta del Tribunal Suprem espanyol de manera reiterada, és a dir creant jurisprudència, ha establert que les propines no tenen consideració de salari, en no constituir una contraprestació deguda per l'empresa en atenció al treball, sinó que constitueixen un ingrés que es produeix per la generositat d'un tercer -el client- atès que el seu origen no es fitxa en la seva quantia ni en la periodicitat en el seu venciment, ni es paga, com ja hem dit, per raó de la quantitat i/o qualitat del treball realitzat. En conseqüència, aquestes quantitats rebudes pels treballadors d'hostaleria, per la seva qualitat de caràcter extrasalarial, queden excloses de la base de cotització a la Seguret Social. Tot i això, cal assenyalar que el tractament fiscal per part de la hisenda espanyola que reben les propines no és tan rialler com el que li concedeix la Seguretat Social. Segons la «Dirección General de Tributos del Ministerio de Hacienda» espanyol i la mateixa normativa que regula l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), s'estableix que les propines, malgrat no ser genuïnament salaris, es troben incloses dintre del concepte de rendiments del treball, i aleshores estan, per tant, subjectes a l'esmentat impost. Altra cosa molt diferent és com s'ho arreglen els inspectors de l'Agència Tributaria per controlar i quantificar aquests ingressos tan atípics com incontrolables. Però això ja és el seu problema.