Avui pren possessió com a nou president dels Estats Units d'Amèrica del Nord Donald Trump, un personatge que en el seu camí cap a la més alta responsabilitat política s'ha guanyat merescuda fama de misogin, masclista, mentider, racista, provocador i ignorant en moltes de les matèries que han de ser objecte prioritari de la seva gestió.

I han estat tantes les excentricitats acumulades en el seu discurs (construcció d'un mur amb Mèxic, possible guerra comercial amb la Xina, trasllat de la capital d'Israel a Jerusalem, invitació a altres països perquè abandonin la Unió Europea, etc.) que en algunes cancelleries se l'ha qualificat de «boig» quan no de «parafeixista» o «neofeixista», uns qualificatius que xoquen amb l'habitualment ambigu llenguatge diplomàtic.

Ningú podia suposar que un personatge d'aquestes característiques, l'únic president dels Estats Units que no va estar abans en l'exèrcit, ni va ocupar un càrrec públic, pogués superar tots els obstacles que l'elit de Washington i el mateix Partit Republicà van posar a la seva candidatura a la Casa Blanca. Però la irresistible ascensió es va produir i ara la gent creua els dits per conjurar el perill que un home d'escassa formació accedeixi al total poder de la primera potència militar del món. He llegit últimament diversos articles en què s'aposta per la capacitat moderadora d'això que eufemísticament es denominen «contrapoders» (premsa, finances, líders religiosos, etc.) en l'acció política del nou president, però això està per veure. Perquè també podria passar que un cop a la solitud del seu despatx en comptes d'obrir-se a altres opinions es dediqués a conrear les seves particulars obsessions, o manies, com els va passar a alguns dels seus predecessors. Entre d'altres, Richard Nixon, el del Watergate, que va desenvolupar al més alt nivell diplomàtic la «teoria del boig».

Aquesta consistia a aparentar, davant possibles adversaris, que el president dels Estats Units patia episòdics atacs d'alienació mental i durant ells podia fer ús del seu enorme poder militar per destruir-los. Lògicament, davant aquesta dramàtica possibilitat, els adversaris agafaven por i s'avenien a doblegar-se. Pel que sembla, Nixon va adoptar aquesta teoria de dirigents israelians que al seu torn havien utilitzat la imprevisibilitat de la bogeria per condicionar la política nord-americana sobre l'Orient Mitjà.

Si donem això per cert, podríem arribar a la conclusió que Trump no està boig sinó que es fa el boig per impressionar la resta del món i obligar-lo a passar pels seus objectius polítics que consisteixen fonamentalment a fer novament grans als Estats Units. Una grandesa que s'aconseguirà, ens diu, mitjançant una política industrial proteccionista, un pacte amb la Rússia de Putin, una guerra comercial amb la Xina, la destrucció de la Unió Europea, la consolidació territorial del gran Israel i la reconversió d'Amèrica Llatina en el pati del darrere de la gran potència del Nord. A més de l'abandó d'una política de salvaguarda d'un medi ambient sostenible, la gran amenaça per a la humanitat. Tots ells, objectius ambiciosos però difícils d'imposar a la resta del món si no és recorrent a l'extrema violència. I menys encara en el període de quatre anys que dura el seu mandat electoral. Caldria estar boig per creure que fent-se el boig es pot aconseguir tot això.