N'estic fins al capdamunt, d'aquesta beatífica confiança en les noves tecnologies i en els nous invents i xarxes, com ara el Twitter, Facebook, Linkedin i tota la resta. Que la confiança li tingui gent alienada, indocumentada o analfabeta, ho trobaria normal, el problema és que ens ho diu gent cultivada i d'esquerres. Tenim el precedent d'Ildefons Cerdà, un comunista, sí, el de l'eixample de Barcelona, que escrivia «els ferrocarrils i els telègrafs elèctrics harmonitzaran llengües, els pesos, les mesures i les monedes. (...) destruiran els antics odis entre nacions i asseguraran la supremacia de la pau universal, eliminant els antagonismes de classe». Ja ho hem vist.

Sabem, perquè la història ens ho mostra clarament, que les innovacions no sempre són bones. Per exemple, quan l'espanyol Weyler s'inventà els camps de concentració, hi va haver gent que deia que no són en si mateixos bons o dolents sinó depèn de com s'utilitzen. Ara ens diuen el mateix de les xarxes socials i internet. Crec que no. Cada hora passada davant la pantalla de l'ordinador -o del mòbil- és una hora perduda i donada gratuïtament a les empreses que ens cobren: telefòniques i amos d'aplicacions diverses. Anem a analitzar Twitter. D'entrada els twits no poden ser més llargs de 140 caràcters, un punt de partida molt autoritari. Qui són aquesta gent per limitar-te tan brutalment? El que més m'escandalitza és que gent que no toleraria una ingerència en les seves vides, en canvi accepten acríticament que els limitin en les seves relacions. Normalment darrere d'aquestes empreses hi ha un inventor amb dificultats de relació personal. Hom s'ha cregut que les noves xarxes són una nova forma de relació personal. Un axioma fals. Mentre mires una pantalla, és temps que no dediques a les persones que t'importen. Al final ens estan convertint en éssers que miren pantalles i no éssers socials que miren els ulls de les persones.

Però a més el mitjà prefigura el fi. Hi ha un ús narcisista com explicar nímies ximpleries: «avui m'he llevat i he esmorzat torrades i cafè amb llet» (56 caràcters), si es tracta d'idees i debat polític llavors la preocupació s'esdevé gran preocupació. Davant de les qüestions socials més importants, no es poden plantejar els interrogants amb 140 caràcters i molt menys proposar anàlisis i solucions. Amb aquesta limitació només poden fer polítiques els feixistes. «Que tenim un problema amb la immigració» (39 caràcters), «expulsió dels immigrats» (23 caràcters). En canvi des de l'esquerra, si volem encarar correctament la immigració, caldrà escriure molt, molt tranquil·lament i amb moltes pàgines. Tots aquests artefactes ens condueixen a la mentida i a l'alienació. Ara sabem que Twitter va ser el mitjà més utilitzar per Donald Trump a la campanya electoral. És clar, tot lliga.