López de Lerma retreu a Jordi Pujol, en el seu llibre Cuando pintábamos algo en Madrid, que rebutgés totes les propostes d´entrar en un Govern de l´Estat. No obeïa a cap interès de país. La seva argumentació era que «no ens deixarien sortida per a la reivindicació». La reivindicació, el llibre de capçalera del nacionalisme català des de la transició.

De fet, i exceptuant els curts períodes de les dues repúbliques, a la majoria dels polítics catalans sempre els ha fet mandra anar a Madrid: «Ja s´ho faran», és el pensament generalitzat. Ni tan sols els socialistes, quan ha governat el PSOE. Només un parèntesi durant el mandat de Felipe González: Narcís Serra, Ernest Lluch o Jordi Solé Tura van ser ministres de pes i van arrossegar cap a la capital militants del PSC per ocupar diversos càrrecs, un d´ells Miquel Iceta. O gent propera al PSC que va tenir altes responsabilitats: l´empordanès Jordi Mercader, al front del totpoderós INI.

També Josep Borrell, però aquest ja residia a la capital. Madrid tampoc ha fet gaire per atraure els polítics catalans. Aquesta renúncia a participar en els poders de l´Estat és una singularitat genuïnament catalana. El normal, a tot el món, és voler participar en els llocs de decisió. Els catalans, en general, fa temps que se n´han exclòs. Els Jocs Olímpics no s´haurien celebrat mai a Barcelona si un català, Joan Antoni Samaranch, no hagués presidit el COI. Haurien anat a París, que tenia Jacques Chirac d´alcalde.

Però, com que tot és suceptible d´empitjorar, ara ni tan sols s´acudeix a les reunions. Una desconnexió que, en realitat, és un aïllament. ¿Algú es pot imaginar que en l´etapa del convuls tripartit a Pasqual Maragall se li hagués acudit dir que les Illes Balears representarien Catalunya en la negociació del finançament?

Els mateixos que ara aplaudeixen la renúncia de Carles Puigdemont l´haurien afusellat. Tot ha canviat. Fa uns anys, Pujol, Maragall, Montilla o Artur Mas abans de l´11-S de 2012 anaven a Brussel·les i mantenien contactes de primer nivell. Ara, el món ens mira però no ens rep. Algun dia algú haurà d´explicar i assumir les responsabilitats sobre les conseqüències d´aquest voluntari aïllament.