En una de les seves cartes dels anys 30, el filòsof anglès Isaiah Berlin va escriure que no convé endarrerir el rellotge. Es referia a la dificultat de canviar el sentit de la Història i retornar al passat, fins i tot quan aquest pugui semblar un lloc més acollidor i sensat que el present. És una lliçó a recordar, especialment quan les pressions involutives s´aguditzen. En sengles entrevistes concedides a The Time i al tabloide alemany Bild, Donald Trump ha advocat entre línies per la dissolució d´Europa. Per al flamant president dels Estats Units, el projecte europeu constitueix tan sols un pretext per projectar l´hegemonia alemanya a costa dels altres socis de la Unió, als quals es condemna a la irrellevància. La moneda única seria l´epítom de tots aquests mals: mal concebuda, mal dissenyada, al servei de les multinacionals i de les elits burocràtiques. D'altra banda, si els europeus volem comptar amb unes fronteres segures ja podem anar pensant a incrementar la nostra contribució econòmica a l´OTAN. En el camí de la renacionalització que seria el mantra dels nous temps, Trump augura noves desercions en la Unió, al compàs de la fugida del Regne Unit, al qual garanteix protecció. Un continent renacionalitzat, dividit i més militaritzat seria un conjunt de països que han decidit anar a remolc de la Història, sense altre afany que protegir-se de la incertesa que genera la globalització.

Fer anar enrere al rellotge europeu és el somni de les grans potències exteriors: Rússia, Xina, Estats Units... Més petites, més febles, víctimes immediates de la geografia, sense una sobirania compartida, les nacions Estat posarien arrels de nou en les seves tradicionals àrees d´influència: l´Europa mediterrània, cada vegada més ­africana; l´Europa atlàntica, d´inspiració anglosaxona; l´Europa central, mirant al nord; i l´eslava, sota la pressió russa. Sense els dics institucionals d´una moneda ­comuna ni d´una legislació compartida, falta de to demogràfic com a conseqüència de l´envelliment de la població i mancada del suport militar americà, Europa ­ràpidament es fragmentaria en una miríada de petits estats condemnats a la dependència exterior. La maquinària dels imperis, i la UE per extensió ho és, no es descompon sense deixar darrere un sens fi de víctimes. Endarrerir el rellotge no sortiria gratis.

Potser la divisió política actual tingui menys a veure amb la tradicional dicotomia entre dreta i esquerra, que amb l´enfrontament entre els defensors de prosseguir per la senda de la integració i els seus adversaris. Com abordar els problemes de la immigració descontrolada, el canvi climàtic, la deslocalització industrial o la robotització creixent de l´economia si no és d´una forma coordinada? El terrorisme islamista exigeix ??una major o una menor cooperació entre les diferents administracions? I l´estabilitat del sistema financer requereix bancs més grans o més reduïts? Quin país europeu pot fer front per si sol a un conflicte militar de gran escala? Una Europa millor no és la que mira cap al passat, sinó la que busca reformar cap al futur. Amb el Regne Unit avançant cap a un Brexit dur, Trump animant a separar-se del continent i el somriure gens dissimulat de Putin, cal pensar que el límit de la paciència europea se situa en les properes eleccions franceses i alemanyes. I que, un cop creuat aquest Rubicó, la integració del continent s´ha d´accelerar a tots els nivells: de la seguretat militar al pressupost comú. Una terra de ningú no és un lloc segur... per a ningú.