La desconnexió comença per la gramàtica. La del president, vull dir, que per alguna cosa és representant de tots nosaltres i va enviar una carta a Rajoy explicant per què no anava a la cimera de presidents, però sobretot explicant gràcies a boniques faltes que a Catalunya, país de la igualtat, pot arribar a president qualsevol, encara que no sàpiga escriure. La meva àvia, que la pobra no va poder anar mai a escola «a aprendre de lletra», que deia ella, estaria orgullosa de veure que Catalunya ha avançat tant que, si fos viva, podria ser-ne presidenta. Millor ens aniria, dit sigui de passada.
Res més lluny de la meva intenció que criticar un president àgraf. Potser la bilateralitat comença per tractar totes les altres llengües a puntades de peu, amb sort hi haurà algú que en lloc de per analfabet et prengui per estranger. I això que la generació del president a l´escola aprenia només el castellà. Devia fer campana. Els gironins sempre hem sigut més putes que ningú, i mentre Presidentmàs va desobeir la llei per posar urnes i s´enfronta a una pena d´inhabilitació, Puigdemont es limita a desobeir la gramàtica i s´enfronta a haver d´escriure 500 vegades correctament el present d´indicatiu del verb «remitir».
En altres països, per petits i pobres que siguin, abans d´arriscar-se a fer el ridícul, si són conscients que el seu president té dificultats d´escriptura, procuren que algú repassi els seus textos. No per ell, que és molt lliure de fer el ridícul quan vulgui, sinó perquè se´l suposa representant del poble. Entre els molts assessors inútils que paguem els catalans, n´hi podria haver algun capaç de redactar cinc línies sense faltes. Si un país pretén que se´l prenguin seriosament, ha de començar per coses tan simples com no fer faltes en documents oficials. Ensenyar el president a menjar amb coberts en lloc d´utilitzar les mans en banquets i recepcions ho deixaríem ja per un segon nivell. Primer, l´ortografia.
