No m'ha sorprès gens ni mica la notícia que Artur Mas no es descarta com a futur candidat del PDeCAT a la presidència de la Generalitat. Fins i tot, me l'esperava. Per dues senzilles raons. En primer lloc, la seva obsessió històrica, la seva dèria de passar a la Història com l'home que va aconseguir la independència per Catalunya. Com si això de la independència fos bufar i fer ampolles... I la segona: quan va dimitir, el 9 de gener de l'any passat, no va fer un pas enrere sinó «al costat». És a dir: me'n vaig, però no me'n vaig, em quedo a redós, perquè us faré falta. «Amb la decisió que prenc avui -va afegir-, quedo lliure del compromís de no tornar-me a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. No vol dir que necessàriament m'hagi de tornar a presentar, però tampoc no hi renuncio. Depenent de com vagin les coses a Catalunya, aquesta porta queda oberta». Era un «sacrifici» més per Catalunya, per facilitar l'entesa entre Junts pel Si i la CUP sobre el procés independentista. I ara, quan Puigdemont ha dit públicament que no es presentaria a la reelecció, ha arribat el moment de recuperar aquell «pas al costat».

Val a dir, però, que Mas sabia perfectament que Puigdemont no seria candidat, perquè era una de les condicions que li havia posat per acceptar la seva oferta de presidir la Generalitat. De moment, ja ha llançat la idea del seu possible retorn, no fos cas que algú es cregués amb mèrits suficients per barrar-li el pas.

Una idea que considero equivocada per dues raons: el seu concepte de justícia social -el neoliberalisme-, i la tàctica -no l'objectiu- per aconseguir la independència. És l'hora que nous polítics redrecin ambdós camins.