Narcís Mató Grassot

24.01.2017 | 09:37

La franca i noble i forta gent empordanesa». Aquest és el primer dels atributs que, en relació amb la comarca, esmenta Pere Coromines en el seu llibre Les gràcies de l'Empordà. L'escriptor barceloní en diu el següent: «En la fondària dels seus ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana».

Aquestes paraules ens han vingut al cap en iniciar aquest article dedicat a Narcís Mató Grassot, persona admirable i bona que morí a Girona el passat 6 de gener. Havia nascut a Pals l'any 1952. El dia del seu comiat, l'església de Sant Josep de la nostra ciutat estava plena a vessar, fet que palesava que concentrava una gran concurrència d'afectes i d'amistats.

Narcís Mató treballà a la secretaria docent de l'escola Bell-lloc durant gairebé quaranta anys. La «geografia» del seu despatx, amb els anys, canvià totalment amb l'arribada dels ordinadors i les noves tecnologies, però el seu tarannà, no: sempre estava a punt per ajudar tothom i per a resoldre amb eficàcia tot allò que es pogués presentar.

Tenia molt present que hi som per ajudar-nos els uns als altres i que hem de contribuir a fer possible una societat millor. Per això, per feina que tingués, mai ningú no tenia la impressió que molestava en demanar-li alguna cosa. Mostrava afabilitat. Transmetia comprensió. Li agradava dir que «Rere cada paper que tramito hi ha algú, que té unes necessitats, uns problemes... i que es refia de tu».

Estimava les persones, els paisatges, la llengua i el país. Era un conversador excel·lent i un gran lector de Josep Pla. Reproduïm una citació de l'escriptor de Palafrugell que ve molt a tomb: «La condició per a ser feliç és no ser envejós: no he envejat mai res a ningú. Per això he estat un home relativament feliç».

Els últims quatre anys foren difícils per a ell de resultes de la malaltia que patí. Tanmateix, amb el suport de la Maria Àngels, fills, nets i resta de familiars, amics i personal sanitari, no perdé aquell bon fer i aquella elegància que sempre l'havien caracteritzat. El cor, el tenia obert a l'esperança. L'esperit, confiat en el més enllà.

Pocs dies abans de morir, ens deia que la vida li havia ensenyat «que cal esforçar-se a veure les meravelles que ens presenta el destí i a compartir-les; a ser resilient amb un mateix per així poder-ho ser amb els altres; a lluitar i a lluitar, independentment de si es guanya o es perd, i a veure que la felicitat no és al final sinó en el camí». Gràcies, Narcís!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema