La BMM

25.01.2017 | 07:11

Barbis, multimilionaris i militars. Van ser les imatges primordials de la presa del poder i de la investidura del president Donald Trump. L´home va anunciar el començament d´una nova era i es va mostrar com el líder d´un moviment que portaria el poble a la terra promesa. Era un revolucionari que havia aconseguit sostreure el poder a les elits i la casta de Washington per tornar-lo al poble. En la qüestió d´estil i maneres, no hi havia comparació entre Obama i ell, els Estats Units passaven del glamur a l´estricta horterada, al Capitoli es contemplava la terrible i sarcàstica llei del pèndul. Aquesta vegada, però, s´esdevenia un fet diferent d´altres vegades. Trump, tot i anar amb els republicans, una altra elit, era un outsider, un sobrevingut que per sorpresa havia arribat al cim més alt del món. Un dels canvis va ser que en comptes de fer un discurs presidencial va desplegar un míting electoral adreçat a aixecar el patriotisme i l´orgull de ser americà. Presentava els EUA com un país sumit en la depressió que havia sigut massa generós amb altres estats del món i que per sortir de la misèria s´havia de tancar en si mateix. Va ser una cerimònia pobre tenint en compte el poder econòmic del líder, tot i això, s´endevinava el futur immediat, hem vist governs tecnòcrates, de funcionaris i dictatorials, la nova era representava instal·lar el govern/empresa. Els multimilionaris, els militars i les Barbis afavoririen la classe mitjana i les classes més desfavorides amb l´ajuda de Déu i de Twitter. Havia arribat l´època dels telepredicadors que feia evident la dita americana que diu que els EUA és terra d´oportunitats i que qualsevol pot arribar-ne a ser el president. Trump es mostrava com una mena d´antisistema que feia promeses des del cor del sistema i que, al capdavall, semblava que complia un somni: revenjar-se de l´elit en la qual mai no l´havien acceptat i en què s´havia introduït gràcies al poder econòmic. És un triomfador i se´n vanagloria, desa la gorra i es vesteix amb elegància intentant assemblar-se als que rebutja i no s´amaga de ser masclista, egòlatra, mentider, misogin, racista i no pagar impostos, salta damunt d´aquests obstacles i de la infàmia en fa virtut. La gent ho aplaudeix i el vota. És allò que se´n diu la postveritat, que significa que res no és substantiu i les certeses com el canvi climàtic o la lògica darwinista esdevenen matèria líquida i manipulable. El salvador d´Amèrica, després de ballar el My Way amb la primera dama –declaració de principis i enaltiment de l´ego que sonava a tancament de discoteca–, de seguida es va posar a la feina de desmuntar el poc que Obama havia fet de bo. S´havia aixecat el teló d´una tragicomèdia que promet ser distreta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema