A la recerca de líders

25.01.2017 | 07:11

El PSOE busca un líder, sembla que l´ex-CiU també en busca un si es confirma que l´actual president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, no es vol tornar a presentar i que, potser, l´Artur Mas per sentència judicial pot quedar inhabilitat per ocupar un ­càrrec públic.
Podem en té un, en Pablo Iglesias, que es veu qüestionat per les bases. Junqueras està ben assentat a ERC, igual que en Rivera a C´s. Ara bé, el partit que el té més consolidat és el PP en la persona d´en Mariano Rajoy, l´antilíder i anticarismàtic per antonomàsia, tanmateix aconsegueix que l´home corrent es pugui identificar amb ell. En sap tant, de ser senzill, que fins es prepara frases trabucades, grotesques i hilarants que el dia següent improvisa en el míting com «...somos muy españoles, mucho españoles» o en la entrevista radiofònica deixa caure despistat: «Un vaso es un vaso y un plato es un plato».
El diccionari defineix el líder com la persona dotada d´habilitats gerencials o directives. Una persona amb gran capacitat persuasiva, basada en la comunicació, per influir en la ment de les persones o en un grup determinat laboral, empresarial, polític, religiós, sindical. El líder pren la iniciativa, organitza, mana sense titubejar i es rodeja d´un equip de treball competent i adulador que satisfà la seva egolatria, el seu narcisisme.
Al líder se li atorga carisma, un mot derivat del grec que significa el que fa favors, el que agrada, gaudeix de la virtut de ser atractiu i saber seduir i motivar el públic en general, sigui una multitud religiosa, política, o els espectadors en la sala de projecció o en el teatre. Una qualitat individual innata de persones excepcionals. És magnetisme personal que alguns en disposen i en fan un bon ús, altres l´empren per fer mal com el cas d´en Hitler i ja veurem què passarà amb en Donald Trump, que em fa més por que una pedregada. El carisma està associat al líder i aquest el comunica de forma verbal com no verbal. Alguns sociòlegs afirmen que el carisma està tan enganxat al líder com la boca o el nas i no el pot reprimir, tard o d´hora emergeix. Probablement, com el pes i l´estatura, hi ha mesures quantitatives de carisma diferents en els individus, uns en tenen més que altres.
Mancat del carisma del lideratge en Franco, els seus seguidors s´inventaren la «baraka» per dotar-lo d´un poder superior a la resta de mortals, una benestrugança, un privilegi quasi diví, que el protegia de les situacions perilloses com emboscades, cops d´estat, escomeses imprevistes, etc. El dictador no disposava de l´oratòria abrandada d´en Hitler o d´en Mussolini, amb una gesticulació escassa i amb un discurs flac, sense vehemència, sense passió de cap mena, però el públic l´aplaudia. El seu escàs lideratge estava Zfonamentat en l´autoritarisme i el personalisme, a més disposava d´un gran aparell de propaganda que el presentava com el salvador i l´home just: «Caudillo por la gracia de Dios», es llegia en les monedes. La revolta, el cop militar protagonitzat per ell, esdevingué una «croada» contra el comunisme, l´anarquisme, el judaisme i la maçoneria, i a favor de la unitat de la pàtria espanyola.
Podem es comporta com un partit convencional amb greus dissidències ­internes i baralles pel control de la ­formació. Amb poc temps s´han ­transformat amb el PC, partit de grans ­divisions i ­enfrontaments personals més que ­ideològics que es passaven el temps ­reclosos en les seves lluites sense trepitjar carrer i quan es manifestaven només els entenien els que els hi eren molt afins.
Manca un lideratge sòlid, poderós, encara que ells pensin que això del lideratge forma part de la vella política. La multitud necessita una figura cabdal amb la qual identificar-se i aquesta els ha d´entusiasmar i estirar a tots perquè avancin plegats cap una mateixa direcció. Poden existir matisos, però el timoner ha de conduir amb mà ferma i si ho fa bé fins alguns errors li poden ser perdonats compensats pels seus valuosos encerts.
El PSOE cerca desesperadament un líder. Hi ha una tradició d´elegir un home i un home guapo. El 3 del mes de novembre de l´any passat vaig publicar al Diari de Girona en un article que parlava de les lluites internes del PSOE aquest text: «Ara el PSOE de la gestora incuba un nou líder, probablement en Patxi López, home experimentat en els embolics del partit i familiaritzat amb les institucions pels anys de lehendakari, que ha d´intentar reconduir el partit i convèncer els militants díscols que el PSOE ha de refer-se, cohesionar-se de nou per esdevenir la verdadera alternativa al PP per no deixar que els descamisats de Podem envaeixin l´espai de l´oposició, que els pertoca per llei només a ells».
Susana Díaz, presidenta d´Andalusia, suscita l´entusiasme de la vella guàrdia del PSOE, perquè forma part de l´antic estil del partit. El seu exacerbat espanyolisme, el patriotisme ranci, arrossega els votants del sud, d´Extremadura i del centre de la Península, però la seva imatge autoritària no acaba bé de calar bé en moltes altres comunitats.
Estats Units ha trobat un líder que concentra molts lideratges cinematogràfics; en Trump és en Rambo, Harry el Sucio i l´adolescent i capriciós Billy, el Niño. Em venen al cap personatges del western i herois de pacotilla de pel·lícules ­bèl·liques de consum. En Trump és el nen malcriat que si bé ha complert setanta anys emocionalment en té set. L´han ­definit com un trol, un frívol despietat, un cínic irresponsable, cruel i un ­rancorós venjatiu. Fa por perquè pot pitjar el botó nuclear i enviar-nos a tots a pastar fang. Trump em recorda la pel·lícula de Stanley Kubrick Doctor Strangelove.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema