Els cascos blaus van ser concebuts per intervenir en zones de conflicte bèl·lic, per tal de generar unes condicions mínimes de vida a les comunitats afectades, entre d´altres funcions. Des de mitjan segle passat fins avui, desenvolupen nombroses missions sota el mandat del Consell de Seguretat de Nacions Unides, procurant un benestar raonable a la població civil afectada per les guerres. Per aquests abnegats serveis han rebut el Nobel de la Pau o el Príncep d´Astúries de Cooperació, entre altres merescuts reconeixements.
En la crisi de Síria, que des de fa set anys provoca el desplaçament massiu de persones cap a Europa, crida poderosament l´atenció que no s´hagi desplegat encara cap força multinacional de pau que intenti frenar aquesta sagnia, i que seguim però centrant la qüestió en el tractament en destí d´aquests milions de refugiats, tot i ser aquest un dilema rellevant. Els esforços haurien d´anar sens dubte encaminats a mantenir al seu propi país aquests milers de desplaçats forçosos o a facilitar el seu retorn amb promptitud, en lloc de fer-ho sobre les lamentables conseqüències d´aquesta nova i tràgica inacció de la comunitat de nacions.
El fracàs internacional en aquest àmbit és antològic. L´ONU no ha estat capaç en tant de temps d´aturar una guerra civil que, precisament per la seva greu desídia, s´ha convertit en una devastadora contesa regional que arriba ja a altres zones, com occident. Com si es maquillés un malalt en lloc d´atacar els seus mals a l´arrel, continuem abordant l´assumpte com una mena de fatalitat sense remei a la qual estem predestinats tant els que fugen com els que els rebem, quan en moltes altres àrees del planeta s´ha evitat o atenuat tal turment a través de l´ocupació d´aquestes forces de pau de Nacions Unides.
És cert que l´agència per als refugiats està portant a terme un excel·lent esforç per contenir l´allau de desplaçats que s´escapen d´aquesta cruel guerra, però això no fa sinó confirmar la nul·la capacitat de l´ONU per acabar amb aquest penós suplici humanitari amb el degut ús de forces d´interposició, impedint d´aquesta manera que es produeixi un catastròfic efecte dòmino que afecta en aquests moments multitud de països civilitzats, inclòs el nostre.
Per tant, quan aquí debatem sobre els damnificats d´aquesta calamitat, és possible que estiguem desenfocant el problema, que passa per actuar amb prioritat en els conflictes allà on es produeixen, o almenys permetre que s´hi habilitin territoris en els quals la població civil pugui sobreviure, sense haver de veure´s forçada a escapar. I aquesta comesa correspon de forma principal a les Nacions Unides, cosa que malauradament no està assumint, per tolerar que unes o altres potències militars facin servir Síria com a camp d´entrenament, obligant a expatriar-se milions de famílies per mig món i multitud de països a arbitrar mitjans costosíssims per al seu acolliment en condicions acceptables.
Per descomptat, no hi ha millor remei per als refugiats que dificultar que ho siguin, treballant perquè retornin aviat a casa, que és el que més desitgen. Si no s´aconsegueix aviat aquest objectiu, que l´ONU no es queixi de les acusacions d´irrellevància que se li puguin atribuir.
