Les obres i els pactes

26.01.2017 | 10:11

El noticiari NODO que als anys cinquanta vèiem en els cinemes tenia una predilecció especial per les rescloses i els embassaments hidroelèctrics que s´anaven construint en els rius d´Espanya endins. Eren «los pantanos», unes imatges d´acompanyament propagandístic de les autoritats que tallaven la cinta inuagural. Semblava que s´havia acabat d´inventar l´aprofitament de la força dels rius quan salten. Però la realitat és que a principis del segle XX els rius més poderosos de les grans muntanyes de Catalunya ja treballaven per a la producció d´energia elèctrica gràcies als embassaments allí construïts.

Ara, des d´alguna teòrica ciència, es podria dir que tot allò era destruir el paisatge natural. Al darrere de la utilitat de la producció elèctrica molts paratges havien sigut, en el seu origen, ben diferents, però aquella «destrucció» (millor, dir-ne canvi ) va ser ben assumida per la mateixa naturalesa, que és sàvia i compensadora. Aquelles noves construccions, tècniques i estrafalàries, varen ser incorporades al nou paisatge que –molts de nosaltres– ja hem conegut sempre així. La conca de l´Alt Ter, per exemple, és testimoni excepcional de la transformació perquè amb més de 60 centrals hidroelèctriques el Ter i el Llobregat varen merèixer ser valorats i reconeguts com els rius més treballadors d´Europa, llavores de la Revolució Industrial.

Aquesta riquesa de producció hidroelèctrica té avui el reconeixement de la netedat ambiental, ben a l´inrevés de la basarda de les centrals nuclears, sempre pendents d´un definitiu debat. En la història de la transformació de l´energia dels rius en força elèctrica hi ha una dada interessant: a principis del segle XX l´enginyer Victorià Muñoz va veure que la conca del Noguera Ribagorçana reunia bones qualitats per fer-ne zona d´alt rendiment hidroelèctric; va fundar l´empresa corresponent i es varen construir deu centrals elèctriques en onze anys. Però el mateix ­engi­n­yer, fascinat pel patrimoni natural d´aquelles muntanyes que li donaven feina, va promoure la creació d´un parc natural que avui es deixa admirar com una conjunció ideal entre l´oportunitat del progrés i la veneració de la natura. Vista la promoció econòmica i social d´aquelles ­terres altes no es pot pas acusar aquell enginyer de destructor de paisatges. Com diu la reflexió bíblica, la vida no es treu, només es canvia.

Les grans obres públiques, que inevitablement canvien paisatges, sempre són i seran objecte de polèmica, moltes vegades ben àcida. Després, a pilota passada, torna la serenitat. Ara penso, per exemple, en el projecte i obra del túnel de Bracons, més que necessari, vital per la comunicació entre la Garrotxa i Osona. A la seva inauguració va quedar superat aquell malestar entre partidaris i detractors de la gran obra. Sense moure´ns de la Garrotxa, per a d´altres grans obres públiques que s´hi projecten cal desitjar que tothom porti a les taules i diàlegs de negociació els models de pactar que són propis de la nostra identitat.

Pactar és confessar-se públicament i presentar intencions pensades i segures. A Catalunya ens ve de lluny, el pacte. Hi ha un text fonamental, de Jaume Vicens i Vives: «Pacte és fidelitat, no ultapassant ni l´esperit ni la lletra dels seus drets, no és submissió de persona a persona ni claudicació d´esclavatge. En el fons de la nostra ànima els catalans sóm adscrits a la llei del pacte, com una llei moral».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema