Voltaire, en ple segle XVIII, va arribar a dir que «és perillós tenir raó quan és el Govern el que està equivocat». Diversos segles després, la frase no només no ha perdut vigència, sinó que ha ampliat el seu significat. En aquest nou mil·lenni sembla que segueix resultant perillós manifestar obertes discrepàncies en contra de qui ostenta algun tipus de poder, sigui o no governamental. Exercir la llibertat d´expressió a través de la crítica o dur a terme la sana costum de contribuir a un debat a través de postures diferents -el que abans es consideraven drets, principis i comportaments acceptats i fins aplaudits com a part d´un sistema democràtic avançat i madur- comencen a percebre com mostres d´indisciplina i conductes insolents i sancionables. Cada vegada augmenta el nombre de persones que encaixen molt malament el fet que s´alcin veus en contra dels seus postulats o es difonguin judicis de valor diferents als que ells sostenen, de tal manera que aquest biaix dictatorial que porten en el seu interior acaba per sortir a la llum, tot i les disfresses democràtiques amb què pretenen revestir-ho.
En una recent sentència del Tribunal Constitucional, aquest òrgan -en teoria, destinat a la protecció dels Drets Fonamentals i dels principis essencials del model de llibertats propi d´un sistema constitucionalista- va avalar una sanció de vint mesos de suspensió de militància imposada pel Partit Socialista Obrer Espanyol a una membre d´aquesta formació política, per haver qüestionat la decisió de suspendre el procés de primàries en les eleccions municipals d´Oviedo l´any 2006 en un article publicat al diari La Nueva España. La llavors afiliada socialista va acudir als tribunals i, si bé l´Audiència Provincial d´Astúries li va donar la raó, el Tribunal Suprem primer i el Tribunal Constitucional després, van confirmar la legalitat de la mesura sancionadora acordada pel seu partit.
La tesi esgrimida per argumentar la decisió judicial se centra en el fet que els afiliats d´una organització li deuen fidelitat i les seves crítiques no poden danyar la seva imatge. L´afectat, en aquest cas, podrà abandonar la militància si no està d´acord amb determinades decisions però, segons el criteri majoritari dels magistrats, no podrà romandre a les files del partit manifestant públicament i notòria les seves desavinences i retrets.
La sentència presenta la peculiaritat dels escassos signants d´aquesta opinió suposadament majoritària, tenint en compte que Juan Antonio Xiol i Encarna Roca es van abstenir per haver participat també en el procés davant el Tribunal Suprem, i que reflecteix fins a tres vots particulars, corresponents a Fernando Valdés, Francisco Pérez de los Cobos i Andrés Ollero. Si al que s´ha exposat anteriorment s´afegeix la vacant generada per la mort de Luis Ortega a l´abril de 2005, la conclusió és que ens trobem davant d´una doctrina recolzada per una exigua majoria numèrica.
Sigui com sigui, la postura que s´ha imposat defensa que llibertat d´expressió dels militants dels partits queda limitada per la seva pròpia pertinença a l´organització, arribant-se a afirmar que aquesta llibertat reconeguda constitucionalment es plega davant un suposat deure de lleialtat al partit, no establert en cap dels articles de la nostra Carta Magna, i que implica per al ciutadà l´obligació d´evitar les crítiques públiques.
En la meva opinió, aquesta decisió constitueix un gegantí pas enrere en la defensa de les nostres llibertats. Que llunyana sembla l´època en la qual el mateix Tribunal defensava la posició preferent de la llibertat d´expressió per la seva vinculació amb els valors de pluralitat i democràcia, quan aquella contribuïa al debat democràtic. Tot i la proximitat en el temps, la doctrina que va defensar en la sentència 112/2016, de 20 de juny de 2016, quan afirmava que la llibertat d´expressió comprèn la llibertat de crítica «tot i que la mateixa sigui sorruda i pugui molestar, inquietar o disgustar a qui s´adreça, ja que així ho requereixen el pluralisme, la tolerància i l´esperit d´obertura, sense els quals no hi ha societat democràtica» queda, per desgràcia, ja massa allunyada de context.
Ara sembla estar de moda la submissió com a model de llibertat, l´ordre orgànic sobre la llibertat de pensament, la disciplina per sobre del debat, el silenci davant la discrepància i l´obediència davant el líder com a valor superior. I si aquest és el nou camí pel qual transitarà aquell model de Democràcia i d´Estat de Dret que en el seu dia em van ensenyar, jo no el vull ni per a mi ni, per descomptat, per als meus fills.
