El setrill i la revolució Marquina

27.01.2017 | 10:14

El setrill és un recipient de terrissa, de vidre, de metall o de plàstic amb ansa a un costat i broc llarg a l´altre, que serveix per a contenir i abocar oli. El nom «setrill» (sitrell a les comarques de Girona) és d´origen àrab –de setl, «recipient per abocar aigua»– i es documenta en català des del segle XIV. Tot i que la forma de setrill o gerreta per abocar oli pot procedir de l´antiguitat, com podem veure en exemplars romans i d´altres cultures, la forma que ha arribat fins avui es podria atribuir als àrabs. Abonaria aquesta tesi, d´una banda, el fet que el setrill tal com el coneixem és pràcticament exclusiu de la Península Ibèrica i, molt especialment, dels Països Catalans, ja que és un estri imprescindible no solament per amanir o trempar amanides –la funció més coneguda–, sinò que també és necessari per a l´elaboració de l´allioli o per oliar el pa amb tomàquet.

D´altra banda, veiem com els noms del setrill en altres llengües ibèriques –com el mateix nom català– venen també de l´àrab: tenim el portuguès almotolia i l´espanyol alcuza que concorre amb aceitera, tal com diu Cervantes al Quixot. Fins i tot en català medieval hi ha la forma alcuçaire, aplicat al País Valencià amb població àrab, en temps de la conquista de Jaume I, al fabricant de setrills (de l´àrab, kuza, setrill).

Pel que fa als materials, en el seu origen el vidre estava reservat a la gent rica, però a partir del segle XIX es va generalitzar aquest material, juntament amb la llauna. Amb l´adveniment del plàstic, a la dècada dels 60, es varen arribar a fabricar setrills en aquest material que imitaven la forma antiga, tot constituint un clàssic exemple de disseny inadaptat, proper al kitsch, no pas pel material, sinó pel mimetisme de la forma pensada per a un altre material, ja que copiaven la forma del setrill de vidre.

Un avenç còsmic en l´ús del setrill va ser el disseny de Marquina, que per la seva utilitat –no vessa mai, és higiènic, en ser tot de vidre, no s´unta, no embrut, no necessita platet... És, certament, un dels millors dissenys del segle XX, que ha estat plagiat amb un vidre més barat i amb afegits que desvirtuen l´original.

Rafael Marquina va estudiar a l´Escola Superior d´Arquitectura de Barcelona del 1943 al 1949. Es va dedicar a les activitats pedagògiques a les escoles de disseny Elisava i Massana. És soci fundador de l´ADI/FAD. És membre durant tres anys dels premis FAD d´arquitectura i interiorisme. Un servidor va organitzar una exposició –amb textos meus– sobre el setrill a Santa Coloma de Farners dins el context de la Fira del Pa amb Tomàquet (2001) i vaig proposar que li fos lliurat, per primera vegada, el «Setrill de Plata», cosa que es mereixia amb escreix.

Dissenys seus estan esposats al Museu d´Arts Decoratives de Barcelona, entre ells la setrillera Delta d´Or ADI/FAD 1961, també exposada al MOMA, Nova York, Centre Pompidou, París, Museu d´Art Modern d´Amsterdam, Museu Gruerieu, Bulle (Suïssa), esposició itinerant «Quatre regions per a Europa», exposició «Casa Barcelona 1992».

Vivia a Banyoles, i després es va instal·lar en un poble veí, on va morir el 2013.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema